Joan Gelabert o Dalí Júnior | La pintura del futur

JOAN GELABERT
LA PINTURA DEL FUTUR
(apunts per a un curtmetratge no realitzat)

Desembre de 2017.
C. de Fray Luis de Leon, 79. Mataró. Porta de la casa-museu d’en Joan Gelabert.
Exterior, dia.

S’obre la porta. A través d’un tràveling amb càmera subjectiva s’accedeix al clar-obscur interior del laberíntic edifici de tres pisos en el que, com un jaciment arqueològic, s’hi ha anat sedimentant per estrats tota la pintura profètica d’en Dalí Júnior.

Una massa acrílica de color atòmic s’escampa per cada racó de l’habitatge. Trajecte psicodèlic per combinacions estridents de colors purs. Grocs fent comparsa amb forts vermells per anunciar l’apocalipsi mentre plats futuristes xiuxiuegen narracions blanquinoses a sensibles liles sobre albiraments extraterrestres que han tingut lloc.

A la primera planta d’aquesta estructura piramidal hi ha els quadres de gran format. Imatges icòniques de Dalí, Velázquez o els Beatles serveixen de sarcòfags per a records i fotografies personals de l’artista. Imatges meticulosament intervingudes per pinzellades que alleugereixen l’impacte visual que provoquen per tal d’evitar que ombregin el treball pictòric que les embalsama.

Testimonis impassibles de jeroglífics naïfs que esdevenen pictogrames de visions apocalíptiques i que relaten la posada en marxa d’estratègies alienígenes forjades a galàxies llunyanes, com Raticulín o Cúrpito, per a salvaguardar els monuments de les principals ciutats on va residir el seu guia espiritual.

Just abans d’iniciar la pujada per l’escalinata del passatge ascendent que condueixen a la gran galeria de la segona planta, una pintura crida l’atenció de la càmera (fig.4). La remor d’un reproductor amb música clàssica que prové del darrer pis arrossega la seqüència cap a la tercera. La càmera es deté quan ho fa la cursa accelerada que la condueix.

Pla general d’una habitació. Vermells, ocres, marrons i negres conformen aquestes ficcions medievals que prenen cos en tríptics d’inspiració Bosquiana, els quals presideixen la cambra del faraó. Tríptic de tríptics, influència de les visites als museus del Prado i del Louvre abraçant una bateria de bombo policromat.

S’inicia un lleu moviment panoràmic dubitatiu produït per la recerca d’una presència desitjada no realitzada. Per damunt de la música ambient, el so d’una flauta travessera entonant una cançó de Jethro Tull sorprèn per darrere la càmera i provoca un paneig horitzontal de 180 graus. Apareix en Gelabert assegut al sofà-llit.

Toni Hervàs:- Bon dia Joan. He vingut tan aviat com m’ha estat possible. Tal com ja li he deixat enregistrat al contestador, fent recerca per a realitzar l’escrit he trobat aquest sorprenent document datat del 2009 al blog de La Rosa del Vietnam. De ser cert, aquesta comunicació psicogràfica ens situa al final de la història.

Pla detall de les mans durant l’intercanvi d’un foli.

CONTACTO PSICOGRÁFICO TELEPÁTICO DE VISIÓN LEJANA:—SOY NOSTRADAMUS, PREGUNTA LO QUE QUIERAS, DALÍ JUNIOR.—¿CUÁNDO VENDRÁN LOS OVNIS Y CUÁNDO SERÁ EL PRINCIPIO DEL FIN DEL MUNDO?

—ESTOS PLATILLOS VOLADORES Y ESTAS SUPERNAVES GIGANTES QUE VEIS EN FORMACIÓN Y EN OLEADAS VIENEN DE OTROS MUNDOS HABITADOS Y AYUDAN A LOS ÁNGELES DE LOS 24 ANCIANOS DE LA CONFEDERACIÓN DE LA GALAXIA. ELLOS SABEN QUE SE ACERCA EL FIN DE VUESTRO MUNDO Y POR ESO OS VIGILAN CADA VEZ CON MÁS FRECUENCIA ACELERADA. EL FIN DEL MUNDO SERÁ EN EL AÑO 2066, PERO EL      (NEWTON)      FIN DE VUESTRA SOCIEDAD Y EL FINAL DE TODAS LAS CIUDADES MODERNAS SERÁ EN EL 2017,      (NOSTRADAMUS)      POR LA HAMBRUNA, EL CAOS, LA RUINA Y LA PESTE BLANCA.

Pla mitjà d’en Gelabert llegint la nota. Tràveling fins a primeríssim primer pla, mentre els ulls d’en Joan abandonen la nota i miren a càmera.

Joan Gelabert: Efectivament, com deus haver observat, els darrers fets socioeconòmics converteixen el planeta Terra en l’escenari d’un argument de còmic de ciència ficció distòpic. La pintura permet documentar visions d’una realitat inabastables per cap altre medi.

Mentre preparava l’exposició “VR: Visió remota”, realitzant aquest sistema espiritista de comunicació per connexió telepàtica , em va empènyer a prendre el bolígraf, el qual va posar-se en marxa de forma autònoma. Altres vegades havia obtingut cites per trobar-nos un dia a la muntanya, però aquest cop va ser diferent…

S’alça i condueix la càmera cap al segon pis. S’inicia el descens a través d’iconografies politeistes, retrats i quadres virtuosos de pintura acadèmica. Els quadres reposen entre objectes totèmics i se superposen amb pòsters de pel·lícules, grups de música i herois de còmic. Universos multicolor que col·lideixen en unitat de superposició d’imatges que rebassen l’espai quotidià.

J.G: Des del meu primer contacte escalant els boscos de Vallgorguina vaig comprendre que Ells venen a ajudar, és l’home qui destrueix. Van ser ells, àngels grisos, qui durant les festes d’aquelarres en les que lluïa llargues barbes i vestia túniques blanques, van complementar la meva formació acadèmica iniciada pel mestre Jordi Arenas.

T.H: (assenyala un cavallet que sosté la darrera pintura en què aquest artista mediàtic està treballant) Ara entenc que estigui sonant Chopin en aquest moment… l’hauré distret, disculpi.

J.G: Música per connectar amb el sublim. No t’amoïnis, el temps apressa, t’acompanyaré a la porta. Avisa’m per coordinar el transport de l’obra. (Baixen).
I aquest? Havíem quedat que hi seria, oi? (Assenyala la pintura que l’hi havia cridat l’atenció).

T.H: Per descomptat. De fet, és una de les meves predilectes.

Una gegantina nau triangular observa la destrucció de la capital francesa amb arravatada mirada coqueta coronada per un serrell de llums de colors.

J.G: És una màquina perfecta, no es tracta d’un ésser viu, és tecnologia. Una deessa de la ciència aeronàutica de maquinària complexa. Sabies que els quadres es veuen a la foscor?

Davant la sorpresa que mostra l’interlocutor, en Gelabert li dóna la volta al quadre. Al revers s’hi pot llegir:

OJO: CUIDADO. ESTE CUADRO ES FLUORESCENTE Y RADIACTIVO. SE VE EN LA OSCURIDAD. ACERCANDOLE UNA BOMBILLA. TÍTULO: APOCALIPSIS EN PARÍS. 20 JUNIO 2009. JOAN GELABERT ILLA (UN COR ATRAVESSAT PER LA RÚBRICA D’EN DALÍ JUNIOR).

Tanca la porta. Fosa a negre. D’entre la foscor apareixen lentament formes de bolets atòmics. Es fa la llum. Sona de nou la flauta travessera, aquest cop es tracta d’una de les cançons de Los Berberechos Blues Band.

Interior de l’hipogeu de Can Palauet. De nou, la imatge d’aquell Apocalipsi en París, ara col·locat a l’interior de la gruta que condueix a la sala principal de l’exposició. En Joan Gelabert hi està tocant assegut. En el transcurs d’un tràveling a través del túnel, van apareixent els altres membres dels Berberechos amb màscares de personatges de terror. Els patrons de crida i resposta característics d’aquest gènere musical d’origen espiritual acompanyen el moviment de càmera fins a la porta de sortida del jaciment arqueològic. Es pot veure una nau extraterrestre al lateral dret del finestral compartimentat. A l’espai, fins aleshores buit, van apareixent les pintures.

La pintura del futur
Toni Hervàs