El desig de creure

La màgia de l’art
(Des)construint escenes del pensament
Xavier Bassas

 

Presentació (darrere la cortina de l’opinió, apareix a escena la desconstrucció)

Com de tranquils vivim pensant que la creença és només cosa de màgia o de religió… Cadascuna a la seva manera —sota la forma de trucs increïbles, il·lusionisme, prestidigitació, o bé amb dogmes religiosos, aparicions divines, etc.—, màgia i religió s’oposarien així a la vida quotidiana o a la ciència, per exemple, on la creença sembla que no hi tindria lloc: la practicitat del nostre prosaic dia a dia o els mètodes científics, raonables i raonats, que tant de progrés aconsegueixen, sembla que exclouen la creença perquè pertanyen a l’àmbit de l’obvietat i de la demostració. «El món és el món» i «la ciència és objectiva», no cal creure-ho, és evident.

Abracadabra! Això no es diu, però… i si no fos així?


Primera escena: la creença de la vida quotidiana

No sé, sincerament, si ho desitgem o no, però la creença travessa els fonaments de la nostra vida quotidiana des que ens aixequem fins que anem a dormir (i sant tornem-hi, dia rere dia). Quan dic creença, però, no em refereixo a totes les vegades que diem «crec que…», perquè això pot ser només una opinió, una deducció, un càlcul que anticipa resultats, però no una creença. Considerem que una creença és, més aviat, una qüestió d’(im)possibilitat. Així doncs, quan dic que la creença travessa els fonaments de la nostra vida quotidiana em refereixo, més aviat, a una creença instal·lada en un nivell profund, si voleu, en un nivell ontològic del nostre dia a dia que obre (im)possibilitats. Necessitem creure, en efecte, en una cosa (en una «tesi», diuen certs filòsofs) que articula tots i cadascun dels nostres moviments i pensaments quotidians, per més pràctics, prosaics o obvis que semblin, ja estiguem menjant, bevent, parlant o comprant. Necessitem creure, sí, en el món: en l’existència del món com el que és davant els nostres ulls, a l’abast de la nostra mà, com a espai i temps on es poden desplegar les accions del nostre jo. Cada cop que faig alguna cosa en el meu dia a dia, postulo efectivament i inconscientment la creença en l’existència del món. Que el món és ara i aquí, i que cada jo hi viu amb els seus predicats, amb les seves circumstàncies, és la possibilitat mateixa per a tota (im)possibilitat… T’ho creus, oi?
No pretenc desconstruir aquí aquesta «creença en el món, mundana o mundial» —com vulgueu anomenar-la— mitjançant l’abundant i fascinant literatura sobre la (in)distinció entre somni i realitat: Calderón, Shakespeare, Brosse, de fet tot el barroc, però també ja Bernat Metge a la seva manera, i abans amb el Somni d’Escipió de Ciceró o els somnis ben reals en Homer, etc. Tornaré ala literatura i la incredulitat més endavant…
El que voldria assenyalar és, més aviat, que aquesta creença en l’existència del món és la nostra actitud natural en el dia a dia—la màgia i la religió, doncs, no estan soles…—, i que posar en suspens aquesta tesi tan natural (que el món existeix amb les seves circumstàncies, ara i aquí, com a espai i temps possibles on es despleguen les meves accions) és l’inici del pensament crític. No ho dic jo: tot això ho va dir Husserl, t’ho creguis o no. (1)

Segona escena: la creença de la ciència

Ara jo desapareixeré com a autor… sentirem una altra veu… és un truc conceptual, altrament dit una cita:
“El artista, se dice ahí, no es como el hombre de ciencia. Estos ‘hablanautoritariamente a nuestro sentido común, a nuestra inteligencia, a nues­tro deseo de paz o de agitación; bastante a menudo a nuestros prejuicios,a veces a nuestros miedos, frecuentemente a nuestro egoísmo, pero siem­pre a nuestra credulidad’. Sin embargo, no sucede lo mismo con el artista. Este no se dirige a nuestra credulidad, ni tampoco a nuestro egoísmo,a las ambiciones, a los temores ni a los prejuicios.
Esta inversión de papeles que sitúa la credulidad del lado de la cienciapuede parecer sorprendente. No obstante, su lógica es clara: el pensadory el hombre de ciencia se dirigen a espíritus que miden las oportunidades de intervención del pensamiento y del deseo en el mundo exterior, a espíritus preocupados por el orden y el desorden, temerosos o supersti­ciosos, que necesitan estar tranquilos respecto a la realidad del mundo y la aptitud del pensamiento de lograr sus fines. Se dirigen a espíritus positivos, que necesitan creer porque necesitan trazar los caminos delo posible sobre el mapa de lo real. El artista, en cambio, es un escéptico, lo cual no significa que no crea en nada, ni que pida a su público el favor de una ‘suspensión de incredulidad’. Mucho más radicalmente, el artista suspende las razones mismas de la creencia, las que obligan a distinguir las oportunidades de lo verosímil en el tejido mezclado de pensamientos y actos que construye la consistencia de la experiencia. El escepticismo respecto a todas las operaciones de distinción corre en paralelo conla solidaridad respecto a todas las vidas cuya realidad es estar destina­das a la indecisión entre qué es real y qué es sueño, qué es cognoscibley qué es incognoscible. Entendido así, el escepticismo es ‘el tónico delos espíritus, el tónico de la vida, el agente de la verdad, la vía del artey de la salvación’.” (2)

I ara aparec de nou a escena, com a «autor», per cloure el truc de veus:
El desig de creure és llavors credulitat en el científic, perquè aquest necessita confiar en el pensament com a generador de finalitats i, per tant, com a generador d’una distinció clara entre el possible i l’impossible en cada cas, entre el que és real i el que és irreal. Per a l’artista, en canvi, el desig de creure és escepticis­me perquè només és desig, desig, desig de creure. L’art, en efecte, no s’acaba mai de creure la distinció clara entre el que és real i el que és irreal per, com a mínim, dues raons: primer, perquè les situacions que l’art obre no són ni reals ni irreals, ni possibles ni impossibles, sinó el qüestionament mateix sobre què és real i què irreal, què és possible i què impossible; alhora, perquè rebutjar les distincions clares és rebutjar les respostes, i l’art no és sinó la lluita contra un món amb massa respostes, un món massa crèdul, previsible, rotundament injust perquè ja sap qui farà què i qui no ho farà, i quan i per quant i com».
En la màgia i la religió, doncs, però també en la nostra vida quotidiana i en la tan venerada i objectiva ciència, hi ha creences, hi ha joc d’(im)possibilitats. A diferents nivells, del més banal al més transcendental, el desig, els desitjos de creure ho posen tot en joc: la necessitat i la (im)possibilitat del món màgic, religiós, quotidià, científic. Hi tornaré més endavant, a l’escena final.

Fi de la primera part (s’encenen els llums de la sala i tothom comenta idees, impressions, conclusions… alguns assistents afirmen que potser caldria parlar més de l’escepticisme, des del grec Pirró fins a Conrad i Rancière, passant per Francisco Sánchez, el dubte metòdic de Descartes, Montaigne, els contes de Voltaire i Diderot, l’epokhé husserliana, etc. Hi ha fins i tot qui vol associar l’escepticisme amb la desconstrucció derridiana —però jo crec que s’equivoca…).

Tercera escena: l’art i l’efecte de fira

No sóc el primer ni el darrer que dirà que aquesta exposició, «El desig de creure» a Can Palauet, no té res a veure amb el que podríem anomenar «l’efecte de fira». Que un objecte, un endeví o una endevi­na prevegi el futur, que un triler faci desaparèixer una boleta, que un mag faci levitar un cos o el transformi en un colom, en un gos o en una ovella, que aparegui una ballarina o la Verge i extasiï un cos, res d’això no constitueix en si un esdeveniment artístic, una performan­ce. Si aquesta exposició té llavors sentit, si els artistes de l’exposició «El desig de creure» recorren a la màgia, la prestidigitació, l’ende­vinació, l’il·lusionisme o les aparicions fantasmals o religioses, és precisament per posar-ho encara més en relleu: sense un altre truc —que ja no és un truc— afegit al clàssic truc de màgia, sense un gir de pensament més enllà de l’endevinació, sense una volta més de rosca a la revelació divina, sense una disposició altra d’allò sensible en la posada a escena, cap de les obres que són aquí serien aquí. Desapareixerien immediatament de l’exposició, no per obra de mà­gia, sinó pel bon criteri de la comissària. L’art no és una fira, en cap sentit ni literalment, perquè la màgia de l’art no és màgia.
En definitiva, una foto, un vídeo, una instal·lació, una performance són «artístiques» si no es fonamenten en un «això és veritat, o no?», en un «efecte de fira», en el mer joc de confusió entre aparença i realitat. El desig de creure té, ara ho veurem, altres efectes…

Quarta escena: l’efecte de l’art

La màgia (sigui Borrás o no), l’endevinació, la prestidigitació, les aparicions fantasmals o religioses sí que ens diuen, però, coses sobre l’art. Perquè hi ha efectivament certa connexió extrasensorial (vull dir extra efectiva, deixant de banda els seus diferents efectes específics) entre aquestes pràctiques i l’art: algunes peces de l’exposició exploren aquesta connexió de ma­nera explícita, d’altres implícitament. Il·luminem aquí aquesta connexió des de tres angles:

1. Sense haver pogut veure encara l’exposició (tota coincidència serà llavors no pura coincidència ni endevinació, sinó el resultat d’haver vist el dossier de la proposta expositiva), sabem que les temptatives de suspensió del món possible, creïble, versemblant, natural, per part de la màgia, l’endevinació, la prestidigitació, fins i tot per part de les aparicions religioses, generen situacions on les dis­tincions de què parlàvem abans (entre el real i l’irreal, el possible i l’impossible) es posen en joc. Aquest objecte o aquesta persona pot preveure realment el futur? És possible fer levitar un cos? De veritat que la Verge existeix? etc. Obrir preguntes que alteren els límits consensuats del món, qüestionar-los: aquest és també, a la seva manera, l’efecte de l’art. Diem «a la seva manera», però, perquè la màgia de l’art no és màgia: el qüestionament dels límits consensuats del món no és, en el cas de l’art, un espectacle, un entreteniment, provisional, que es clou amb aplaudiments, ni tampoc un esdeveniment que pot donar rèdits ideològics, com l’aparicionisme religiós (3). La màgia de l’art, el seu efecte, al con­trari, es punyeterament radical, ens compromet constantment, ha de fer mal i no clou mai perquè ens acompanya fins a la darrera (de)funció.

2. Alhora, totes aquestes pràctiques que estem descrivint són un qüestionament del paper del subjecte «actiu» (el mag, l’endevi­na, la prestidigitadora, la nena extasiada i també l’artista) i del subjecte «passiu» (el públic, el client, la víctima, els feligresos i també el visitant de l’exposició), perquè són pràctiques on el resultat es genera en el procés intersubjectiu mateix, en un joc de col·laboració més o menys conscient entre els subjectes. Coleridge ho va dir respecte a la literatura: la “willing suspension of disbelief” (suspensió voluntària de la incredulitat) quan llegim una novel·la, per exemple, és necessària perquè aquesta pugui crear efectivament el seu sentit. Si no suspenguéssim la incre­dulitat, tancaríem el llibre només d’adonar-nos que el narrador ho sap tot dels personatges (només «Déu» és omniscient) o que la història conté elements inversemblants (màquines del temps, països de cecs, monstres, etc.). Amb diferències segons el cas i la pràctica que estiguem vivint, tant la màgia, la prestidigitació, l’endevinació i les aparicions religioses com també l’experiència artística impliquen necessàriament l’autosuggestió, predisposi­ció, complicitat, confiança, credulitat… en definitiva, la co(-)acció dels dos o més subjectes en joc. 1, 2, 3… ras i curt: el sentit no és aquí una creació individual, sinó un esdeveniment intersubjectiu i contextual.
(I em pregunto, furgant ara en el fons sense (doble) fons de la nostra existència, si no hi ha una «autosuggestió ontològica» que em convenç, persistentment, que el món existeix i que jo sóc jo…)

3. Finalment, l’exposició «El desig de creure» també assenyala la necessària construcció d’un espai propi tant en unes com en altres pràctiques. Sabem que la màgia requereix una escena amb cortines, trampes i doble fons, que la prestidigitació o l’endevinació necessita l’ambient enfosquit i la música esotèrica que ens hi predisposi, com també que les revelacions religioses es produeixen sovint en llocs especials (muntanyes, grutes, etc.) i requereixen la documentació visual que reconstrueixi la performance dels cossos en trànsit. «Cuida l’atmosfera», ens diu el cold reading com a consell per als «aprenents» d’endevins…
D’igual manera, sabem que l’art té els seus propis dispositius espacials que obren un altre món: qui visiti aquesta exposició travessarà efectivament unes cortines que són un exemple paradigmàtic dels dispositius espacials requerits a les altres pràctiques ja esmentades. Ja sigui en l’art, la màgia o la religió, del que es tracta és llavors de delimitar sensiblement un lloc—transformar un espai en lloc propici, si voleu— de manera que, a partir de cert punt, hi regeixin altres valors. A partir d’un aquí (de les cortines a Can Palauet, per exemple), se suspenen els valors naturals per tal que hi passin altres coses, un altre món, un altre jo, un altre joc. Com el teatre on es fa màgia, el gabinet de l’endeví, els llocs sagrats de les verges aparegudes, així també la porta de la galeria, les taquilles del museu o l’entrada de qualsevol altre espai expositiu són punts que marquen llocs revaloritzants.

Escena final (en la qual no es revela res que no s’hagi dit ja, i que es resisteix a concloure)

«El desig de creure» és l’exposició d’una actitud artística, política, vital que se situa precisament en la tensió entre el possible i l’im­possible, entre el real i l’irreal, entre el que és i el que no és. Ara bé, aquest desig de creure no ocupa aquest entre per fer-nos empas­sar un efecte de fira que confongui l’aparença i la realitat (et faig creure que: tal persona o objecte preveu el futur, contacto amb la Verge, em transformo en un colom, allò és una illa fantasma, faig desaparèixer boletes o levitar cossos, etc.), sinó per manifestar el moviment dialèctic —constant, originari, irreductible— de la necessitat del desig i la impossibilitat que conté tota creença.

Podem llavors traduir el desig de creure, ja ho avançàvem, com la tensió entre necessitat i impossibilitat, o més precisament, com la «necessitat de la impossibilitat»: en efecte, la necessitat que la impossibilitat no quedi mai reduïda a la possibilitat, la necessitat que no ens acabem de creure mai el que som ni el món on vivim. Només aquest neguit mai satisfet del desig, només la resistència de la impossibilitat davant la possibilitat consensuada…

(1) Per als incrèduls i les incrèdules, vegeu E. Husserl, Idees directrius per a una fenomenologia i una filosofia fenomenològica pures, vol. I, paràgrafs 30 i 31.

(2) Em temo que les cites són, en efecte, com els trucs de màgia: fan desaparèixer un subjecte i creen il·lusió de veritat. Alhora, una cita és també com l’endeví que et transmet una veu o un missatge que arriben d’una altra dimensió i s’inscriuen amb tota la seva força d’autoritat. Com qui diu: «Això ho ha dit (l’esperit del) Rancière», i tothom ho llegeix amb uns altres ulls i amb més confiança, fent així que el missatge sigui encara més veritat, més revelador per a les nostres vides…

(3) Anem obrint en notes els dobles fons d’aquest text, marquem les cartes de noves anàlisis, preveiem el futur d’altres preguntes: l’aparicionisme religiós crea una paradoxa d’allò més simple que qüestiona el sentit d’aquella expressió popular tan idiota “ver para creer” (em surt en castellà). És idiota perquè qui ha vist ja no té necessitat de creure, ja «sap» _que existeix, no li cal llavors la fe. Si he vist la Verge, paradoxalment, deixo llavors de ser creient, esdevinc potser testimoni, però ja no m’ho puc creure. En tot cas, doncs, “ver para saber“… Sant Tomàs actualitzat: “Si no lo veo, lo creo; si lo veo, no lo creo”, etc.