Les mans, els pits, els dits

Textos curatorials
Alexandra Laudo

Text introductori

En el marc de la itinerància a Mataró d’Història de les mans, que es pot veure a Ca L’Arenas fins al 7 de gener, el M|A|C presenta l’exposició Les mans, els pits, els dits, la qual respon al mateix plantejament i temàtica curatorial. Història de les mans revisa alguns aspectes destacats de la història cultural de les mans i de la nostra relació tàctil amb el món, a partir d’un diàleg entre obres d’art contemporani d’artistes actuals i una selecció de peces del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

A l’exposició Les mans, els pits, els dits, tres obres de la col·lecció del Museu de Mataró dialoguen amb treballs de tres artistes contemporànies: Verònica Aguilera, Eva Marín i Diana Tamane. Les obres reunides plantegen qüestions amb relació al cos, el tacte i les mans, però si en les peces històriques aquests temes són tractats des de convencions que denoten la influència de la cultura patriarcal (manifesta en la religió catòlica, en la mirada masculina, o en l’estructura familiar clàssica organitzada entorn del cap de família i l’hereu), les obres de les artistes aborden aquestes temàtiques des de posicions feministes, convidant-nos a pensar en el contacte i en el cos de la dona en relació a les violències que l’amenacen, al pas del temps, al desig, a l’afecte, a les cures i als vincles familiars.

Sala 1 | espai A 
Verònica Aguilera | J.R. Duran

J. R. Duran (Mataró, 1952)
Beijos Roubados (Petons robats), 1982-1984
11 fotografies del conjunt de la sèrie. Còpies originals d’època.
MdM 21516, 21518, 21520, 21523, 21525, 21527, 21528, 21529, 21531, 21534 i 21535

Aquestes fotografies formen part de la sèrie Beijos Roubados (Petons robats), de J. R. Duran. Nascut a Mataró l’any 1952, Duran emigrà al Brasil amb la seva família quan tenia divuit anys. A la dècada de 1970, establí el seu estudi fotogràfic a Sao Paulo i inicià una trajectòria molt exitosa en el camp de la fotografia publicitària, eròtica i de moda. Ha treballat amb les models més famoses i ha col·laborat, entre moltes d’altres, amb revistes com ara Vogue, Elle, Harper’s Bazaar i, de manera notòria, amb Playboy, editorial per a la qual ha signat més de cent portades. Duran és especialment conegut per les seves fotografies de nus femenins, i en entrevistes i declaracions s’ha mostrat obertament acrític en relació a qüestions com la sexualització del cos de la dona o els estàndards de bellesa promoguts per la indústria de la moda. Ell es defineix com un fotògraf naturalista que “cerca mostrar quelcom real (…) encara que sigui de ficció”[1], i com algú interessat a capturar el temps. Les fotografies de Beijos Roubados (un títol que pot sonar falsament romàntic, però que defineix una aproximació sexual no consentida) ens mostren diferents dones joves, mig nues, en postures seductores, o bé aparentment indiferents a la presència de la càmera. Són imatges belles, tot i que responen a un erotisme codificat per la mirada masculina i la indústria de la imatge. Les fotografies capturen el temps del cos jove, i ens conviden a pensar sobre la relació entre el desig, la bellesa i la joventut, i sobre com l’erotisme es vincula amb el sentit de la vista i del tacte.

Verònica Aguilera
Pechos (Pits), 2020
Peces de ceràmica sense esmaltar i prestatgeries industrials.

 El conjunt escultòric Pechos ens presenta un mostrari de pits de dona de diferents formes, mides i edats, tots molt allunyats de la imatge idealitzada d’aquesta part del cos que promouen la moda i la publicitat. Disposats en estants industrials, sense cap intenció embellidora o erotitzant, se’ns apareixen com a elements estranys, semblants a pròtesis o contenidors, però en aquesta alienació, paradoxalment, aconsegueixen oferir una representació potser més fidedigna i normalitzadora d’aquesta part del cos femení. “Al marge de les fantasies sexuals masculines, de la idealització de la seva bellesa, i de la seva simbologia vinculada a la maternitat, els pits reals romanen muts, invisibles, ignorats, impossibles, abandonats a la seva sort, a l’espera”, escriu l’artista. Pechos forma part d’un conjunt d’obres escultòriques en els quals Verònica Aguilera explora el contrast entre el cos biològic i el cos cultural. És un treball sobre l’experiència de la pèrdua, sobre el canvi i el pas del temps, però també una reivindicació dels cossos normals, subjectes a la transformació i l’envelliment.

 

Sala 1 | espai B 
Diana Tamane | Autor desconegut

Autoria desconeguda
Lluís Matas i els seus fills, 1855
Oli sobre llenç
MdM 16129

En aquesta pintura, d’autor desconegut, hi apareixen representats el fabricant mataroní Lluís Matas i Freginals­ i els seus dos fills, Miquel i Celestí. La qui fou la dona de Matas i mare dels nens, Rita Ibora Salomó, queda exclosa del retrat de família. El pare ocupa l’espai central del quadre i amb el seu braç sembla protegir el fill petit, situat a l’esquerra, mentre que a la dreta hi apareix el fill gran, que agafa el seu progenitor per l’espatlla i l’assenyala amb el dit, en un gest estudiat, poc natural, que testimonia públicament la seva posició destacada com a hereu i la seva capacitat de donar continuïtat al llegat simbòlic i patrimonial familiar. Miquel Matas i Ibora heretà els negocis del pare, mentre que el seu germà Celestí entrà a l’orde dels Jesuïtes. La pintura, que va estar molts anys a la casa familiar dels Matas (a la baixada de les Escaletes, número 7), enalteix el llinatge masculí i reflecteix una concepció patriarcal de la família, en què la maternitat no té cap reconeixement. La gestualitat de les mans del pare i dels fills, més que evidenciar uns vincles afectius, respon a la voluntat de fer visible un ordre familiar, social i econòmic.

Diana Tamane
From my family album II, 2013
14 fotografies. Impressió digital sobre paper

“Fullejant els meus àlbums familiars, he recollit i destacat moments de contacte entre membres de la meva família i jo”. Diana Tamane descriu així la sèrie From my family album II, que ens mostra fragments de fotografies en què alguna part del seu cos entra en contacte amb els llavis o les mans d’algun familiar seu. L’artista aïlla aquests fragments de les imatges originals per centrar-se en la manifestació d’aquest contacte estret. La identitat de les persones que apareixien a les fotografies i les situacions que aquestes documentaven queden esvaïdes, preservades en la intimitat del record dels qui les visqueren, o resumides en la intensitat d’aquestes expressions d’afecte. És com si ens digués que la genealogia es constitueix en la proximitat de la vida viscuda, en les cures i en l’amor.

Sala 1 | espai C 
Eva Marín | Autor desconegut

Autoria desconeguda
Blanca de Castella, segle XVII
Oli sobre llenç
MdM 5218

Aquest és un retrat de Blanca de Castella (1188-1252), neta d’Elionor d’Aquitània, filla d’Alfons VIII i Elionor de Castella, esposa de Lluís VIII de França, mare de Sant Lluís, i una de les grans reines de l’Europa medieval. Tot i que el seu es considera un exemple de bon govern, Blanca de Castella ha estat descrita, sovint, com una dona temible i despietada, dura i poc sensible. En aquest retrat, però, apareix en un cert estat de vulnerabilitat, resant amb actitud devota encomanant-se, per tant, als designis de Déu.

Eva Marín Peinado
Sostenint la por, 2023
Instal·lació multimèdia: escultures de resina acrílica, videoprojecció (blanc i negre, sense so, 4′) i enregistraments auditius.

En la seva instal·lació, Eva Marín ens presenta cinc escultures de resina acrílica fetes a partir de motlles de mans de dones. Cada mà té agafat un objecte diferent: un esprai de pebre, un telèfon mòbil, una alarma, un clauer de gat o unes claus. Tots ells podrien ser usats com a arma o element d’autodefensa, i les seves propietàries han manifestat que els duen a sobre sempre que fan certs recorreguts soles, de nit, per llocs en què se senten insegures. Aquestes escultures s’acompanyen d’uns enregistraments d’àudio en què algunes dones ens parlen de situacions en què han estat violentades o assetjades per desconeguts en l’espai públic. La instal·lació també integra la peça de vídeo My dear, it behoves every girl today to be able to protect herself, en la qual Marín reedita la pel·lícula Hints to the Ladies on Ju-jitsu, de 1926, en què una noia que és atacada al carrer per un home és defensada per una dona que sap practicar el ju-jitsu (una art marcial d’origen japonès), i que li ofereix fer-li unes classes per ensenyar-li aquesta tècnica, a fi que es pugui defensar davant possibles agressions. L’artista ha fet una edició d’aquest film clàssic alentint-ne el moviment i centrant-se en les mans i els braços de les dones. Les escultures i els enregistraments dels testimonis es van fer en el marc d’un taller organitzat per l’artista a Premià de Mar i que, sota el títol “Geografies de la por” i des d’una posició feminista, convidava les dones que volguessin a parlar de les violències que han patit en l’espai públic, de les pors i les inseguretats que viuen en els seus trajectes nocturns, i a compartir sabers, tècniques d’autodefensa i estratègies creatives d’empoderament.

Els enregistraments sonors recullen els testimonis de la Marta, l’Elena, l’Eva, la Mireia, la Isabel i l’Anna.

Al projecte Geografies de la por li ha estat concedida la beca de Recerca en Arts Visuals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

[1] Entrevista de Bruno Torurra Nogueira publicada el 14 de febrer de 2013 a la revista Trip. Consultat el 14 de setembre de 2023 a https://revistatrip.uol.com.br/tpm/j-r-duran