Rafel G. Bianchi + Regina Giménez | Una exposició sentimental

Qui invenit amicum, invenit thesaurum
David Armengol

Durant el mes d’agost de 2025, i a mida que en Rafel anava escrivint els textos breus que narren la situació afectiva generada en cada una de les obres i projectes que conformen Una exposició sentimental, me’ls anava enviant i jo els anava llegint amb calma, sense pressa. Ell mateix m’havia facilitat també uns esquemes molt precisos, ben numerats, on, en miniatura, en format cromo –un format molt Bianchi– podia veure una referència visual de cada una de les peces (una seixantena), i conèixer la seva ubicació més o menys definitiva a les sales del M|A|C.  

Per diversos motius vaig gaudir molt la seva lectura. En primer lloc, perquè les pràctiques artístiques de Rafel G. Bianchi i Regina Giménez, equip curatorial i artistes principals de la mostra, m’interessen molt. A més, aquests textos, pensats com a fulls de sala, estan molt ben escrits, amb rigor i humor, amb detallisme i anecdotari. En segon lloc, perquè a en Rafel i la Gina m’uneix una bonica i llarga relació d’amistat. Penseu per exemple que la primera exposició individual que vaig comissariar va ser Happy Family de Rafel G. Bianchi l’any 2007 (una alteritat magnífica de l’artista com a taxidermista), o que la Gina és la padrina de la Rita, la meva filla petita (no heu vist els calendaris d’advent que els hi preparen a ella i a l’Olivia: llaminadures i xocolates sense control a les vuit del matí!). O voldria compartir el que passa quan ens conviden a Olot, on la seva casa preciosa i minimalista queda automàticament envaïda per mil paquets, bosses, joguines, retoladors i roba tirada per qualsevol lloc (tot de l’Olivia i la Rita, no penseu que som la Mariana i jo). Per últim, llegir aquests textos breus abans que ningú, m’ha permès constatar, de primera mà, totes les seves col·laboracions artístiques i amistoses al llarg de més de trenta anys; i això és emocionant.  

No m’estranya gens que l’exposició comenci i/o acabi amb la recreació entusiasta i precària de la pista de bàdminton que Martí Anson i Rafel G. Bianchi van muntar a Viladrau en algun moment estival de principis dels 2000. I no m’estranya gens tampoc el títol-statement que en Rafel li va donar al projecte curatorial que va fer a Sant Andreu Contemporani el 2013; aquell en el que va utilitzar una postal amb la fotografia d’aquella pista improvisada: El nostre joc, la nostra festa, el nostre treball. Em diverteix imaginar-me quelcom que passarà en breu, o que ja haurà passat durant el muntatge de l’exposició: en Martí i en Rafel tornaran a jugar a bàdminton, ara al pati del M|A|C. Crits, rialles, acrobàcies pseudo-atlètiques i alguna estrebada muscular. Trenta anys després, en Martí tornarà a guanyar sense problemes.  

Degut a la meva proximitat amb en Rafel i la Gina us he de dir – amb il·lusió! – que coneixia bé la majoria de les propostes de l’exposició. Les úniques peces que no tenia controlades són Eines de camp i Pintismo. La primera correspon als inicis de les seves trajectòries, i suposa la seva primera col·laboració; la segona és una obra nova feta especialment per a aquesta exposició. Veure-les –de moment en pantalla– m’ha recordat una mica a el que passa quan descobreixes un tema antic, desconegut o inèdit d’un músic que t’agrada molt. Amb aquesta al·lusió musical sembla que m’allunyi del tema, però no és així, perquè alguna d’aquestes cançons desconegudes sobre un músic admirat jo les he descobert en els cd’s que l’Andrés Hispano ha fet al llarg dels anys per al Rafel i la Gina. Una selecció exquisida de cançons que jo he pogut escoltar quan soc a Olot. De tots aquests cd’s em quedo amb una cançó: While you were sleeping (2007) d’Elvis Perkins. Fins i tot, m’animo a recomanar-te, lector o lectora (sempre que faig servir aquest atreviment d’adreçar-me a la persona que llegeix, penso en Italo Calvino) que la busquis i l’escoltis. Sempre m’han fascinat aquests cd’s de l’Andrés Hispano. I ara, una confessió amarga: no tinc cap amic o amiga que m’hagi fet mai un cd recopilant cançons per a mi. L’amistat també genera enveges.  

Doncs bé, tornant a Una exposició sentimental, volia compartir amb tu, lector o lectora (abusar d’aquest recurs és fer-se pesat) que el fet de reconèixer tota aquesta producció artística d’en Rafel i la Gina m’ha generat un sentiment de pertinença emocional molt reconfortant. En refereixo tant a una connexió directe, doncs estic present en alguns casos, o està present l’Olivia, la meva filla gran, com a un vincle de caràcter comunitari, que té a veure amb amics i amigues que també hi són presents, però també amb persones conegudes i admirades del context artístic català que també hi són. En realitat, l’exposició és una festa. Tot un munt de gent que fa art o que ajuden a fer art i que, en diversos moments, han participat de manera activa en les seves propostes. Gent que dibuixa, que construeix, que toca el piano, que fa fotos, que fa cinema, que dissenya, que escriu, que imprimeix…  

Quan hi ha alguna cosa que ells no saben fer, quan necessiten d’altres habilitats, d’altres coneixements, cap problema, avisen a aquelles amistats que sí que en saben i llestos! Aquí es troba la potència eufòrica d’uns recursos propis expandits; uns recursos propis de caràcter grupal. I en el fons, si ho penses, en aquest delegar certes tasques amb complicitat es troba la base de l’art conceptual, del joc i de l’amistat mateixa. De l’art conceptual perquè l’autoria no té perquè fer-ho tot, fins i tot podria no fer res; del joc perquè la diversió en grup genera una experiència compartida i consensuada; i de l’amistat perquè les relacions personals es van consolidant, i les persones passen a formar part de la teva vida. De nou, el joc, la festa i el treball. 

I tant parlar d’amistat m’ha fet pensar en aquesta frase feta que he decidit emprar com a títol del text: Qui invenit amicum, invenit thesaurum. Sí, l’he posat en llatí per dos motius també d’odre afectiu: per una banda, perquè a nivell rítmic, m’ha recordat una frase que solen dir en Rafel i la Gina, en aquest cas en italià: se non é vero, e ben trobato, tot i que ara caic que en realitat la deia el pare d’en Rafel, Rafael Griera Calderón, el segon millor pintor del món; per l’altra, perquè m’ha fet pensar en una cosa que em va dir fa uns mesos l’artista i amic Rubén Ramos Nogueira, que a la vegada li havia dit l’artista i amic Marc Vives: “Si et sents insegur, adopta l’accent d’un altre idioma, protegeix-te amb un element de distracció”. Iniciar el text amb el títol en llatí m’ha ajudat a superar les inseguretats inicials de l’escriptura.  

I aquesta frase, per defecte generacional, i encara que no vulgui, em porta directament a aquella pel·lícula de 1981 protagonitzada per Terence Hill i Bud Spencer: Quien tiene un amigo tiene un tesoro. Em sap greu, reconec que és un mal referent, però la sentència té molt a veure amb aquesta exposició, perquè és ben cert: l’amistat és una cosa preuada. Fent una recerca lleugera sobre els orígens de la frase, he descobert que es tracta d’una cita bíblica, que en un moment concret (Eclesiàstic 6 14:17) diu: 

“Trobar un amic fidel és com trobar un tresor, o com trobar un refugi segur.  Un amic fidel no té preu, el seu valor no es pot mesurar amb diners”.  

M’agrada aquesta idea del refugi segur, i també d’allò que no es por mesurar amb diners. I diria que en el marc d’Una exposició sentimental, on les col·laboracions proposades per en Rafel o la Gina a d’altres persones no depenen tant de l’economia, sinó més aviat de la proximitat i la química amb elles, la noció d’amistat com a refugi pren tot el sentit. I sobre un valor que no es pot mesurar amb diners, doncs sí, soc conscient que l’economia mai acompanya massa bé el sistema de l’art, on tot sempre és massa precari, massa insostenible, i així també afloren els recursos propis expandits. Dit d’una altra manera: és més divertit, però també és més econòmic, demanar a un amic que toqui el piano per fer la banda sonora d’un projecte que no pas contractar un pianista professional. Aquí un petit incís relacionat amb l’Antonio Ortega tocant el piano en el més pur estil èpic-romàntic per a La bandera en la cima de Rafel G. Bianchi. Recordo el dia que tocava el piano al teatre del Centre Cívic Sant Andreu, i he de dir que ho feia prou bé. Llavors em va dir: “Perquè sembli que saps tocar, has d’utilitzar els pedals”.  

I ara, tot i que he intentat deslliurar-me de la pel·lícula de Terence Hill i Bud Spencer, (segurament ha envellit molt malament, plena d’absurditats masculines), he vist que a youtube hi és sencera, així que la miraré abans de seguir escrivint, per si em serveix. En absolut et recomano que la miris. Recordo veure-la de petit i pixar-me de riure amb les baralles a cops de puny dels dos protagonistes amb una colla de dolents. Cops de puny molt de circ, amb les bufetades dobles de Bud Spencer, com si portés uns platerets de bateria amb els que aixafa, pels laterals, el cap del contrincant. He vist el comentari dispers d’una persona que diu que té una banda sonora força destacable. No, no és de l’Antonio Ortega.  

Un cop vista la pel·lícula, puc confirmar que no aporta res. És ofensiva a nivell de gènere, i ells ja no fan gràcia. És masclista i desagradable. M’imagino la Gina dient-me: “però què esperaves d’aquests dos?”, però sí és cert que la banda sonora, composada pels germans Carmelo y Michelangelo La Bionda, precursors de l’italo-disco de finals dels setanta, no està gens malament. Els temes més destacats són Movin’ Cruisin’ i Corbucci’s Island, amb ritmes càlids d’herència reggae que s’adapten bé a l’imaginari del film. Però poca cosa més que trompades a la babalà. No obstant això, escoltar aquesta música de discoteca retro m’ha fet pensar en una de les peces més performatives de Rafel G. Bianchi. Em refereixo a aquell vídeo enregistrat a les sales del Centre Cultural de Terrassa el 2020, on l’artista imita un ball d’Adriano Celentanto i Danny B. Besquet, en un programa de la Rai l’any 1973.  

He buscat el que jo mateix havia escrit per una publicació que en Rafel va fer per acompanyar aquella exposició titulada Si camina com un lloro i parla com un lloro és un lloro, i he volgut afegir aquí el breu paràgraf on parlava d’aquest treball:  

En tercer lloc, Bianchi ens mostra una vídeo-projecció que realment destil·la un canvi de paradigma en la seva manera de fer art. Us en recordeu que fa una estona dèiem que ell pensava més aviat com un performer? Doncs bé, gràcies a les coreografies d’Adriano Celentano i Danny B. Besquet en el vídeo de L’Unica Chance (1973), no només pensa, sinó que també actua com a tal. Una meravella inesperada que personifica a la perfecció la condició de lloro de l’artista; una acte de seducció proper al ridícul que ens recorda al propi lloro, i al fer sense controlar realment allò que es fa. Sense criteri, però amb entusiasme. Només vull afegir que cal destacar la col·laboració inestimable de l’Alba Sanmartí en la preparació coreogràfica, i la del Marcel Pie en les animacions. 

Com veieu, en aquesta peça torna a aparèixer la col·laboració professional i amistosa. Per una banda, l’Alba, especialista en dansa, intentant que en Rafel pogués fer aquelles contorsions corporals; per l’altra, en Marcel, gran coneixedor de les tècniques de dibuix digital, traduint les imatges en animació.  

Ara, ja a la recta final del text, i més enllà de l’atractiu formal i narratiu que tenen els projectes presentats a Una exposició sentimental, voldria insistir en l’adjectiu que forma part del títol, i posar així l’èmfasi en aquesta part més sensible: allò sentimental depèn directament de la confiança cega en l’altra persona. Aquest és l’eix central de la mostra: la relació de confiança absoluta entre les persones que hi participen.  

I us posaré un exemple molt proper, que té a veure amb les tres vegades que en Rafel o la Gina han comptat amb l’Olivia per a fer alguna cosa dins les seves obres. La primera va ser per acolorir els lloros de Una bella / una vella revolució (2019), quan ella tenia dos anys. La segona va ser per acolorir els dibuixos d’una olivera (Acolorir l’olivera, 2019) tot convidant-la a utilitzar tot allò que ella volgués (ceres, colors, retoladors, pinzells….). I la darrera va ser aquest any, on una Olivia mig adormida va proposar a la Gina uns canvis en un paisatge fet amb collage (Pensar un paisatge, 2025).  

He de reconèixer que ens els tres casos vaig patir. Sí, em posava nerviós que, potser, la cosa no sortís com ells esperaven. És a dir, la situació no era més que un infant intervenint lliurament en una peça artística adulta, i tant podia decidir una cosa que funcionés, com carregar-se el dibuix de tant fer força amb un retolador, o trencar-lo, o tacar-lo, o no saber parar, o simplement no tenir ganes de fer-ho. Però no, les tres vegades van ser precioses. L’Olivia va estar una estona fent, i després va decidir que ja havia acabat. I a en Rafel i a la Gina els va semblar molt bé. Per defecte professional –soc comissari, no artista, i no sé fer res– mai podria intervenir en el treball d’un/a artista, però l’Olivia, com a nena, sí que podia. Podia, simplement, jugar. Recordo aquell sopar a casa d’ells -ja a les tantes, gairebé marxant- en què l’Olivia es va interessar pel petit collage de la Gina i li va dir que potser era millor canviar l’ordre dels fragments que ella, l’artista, havia previst.   

I bé, em refereixo a que en Rafel i la Gina confiaven cegament en el que fes l’Olivia i, per tant, el que decidís estaria molt bé. No hi havia error possible. De fet, entenc aquesta confiança com una declaració de principis que defineix el binomi que formen tots dos artistes. Rafel G. Bianchi i Regina Giménez s’ho passen bé fent art, i el comparteixen amb les seves persones properes.  

Tot sovint, penso en una escena poc important d’Eduardo Manostijeras (1990) de Tim Burton. És aquell moment en el que l’adolescent fanfarró i malvat de la pel·lícula, gelós per l’afecte sorgit entre Kim Boggs –personatge femení interpretat per Winona Rider– i el noi de les mans de les tisores, li pregunta a l’Eduardo què faria si es trobés amb una bossa plena de diners. Li dona tres opcions: quedar-se’ls, lliurar-los a la policia o donar-los als seus éssers estimats. Eduardo, sense dubtar, diu que donaria els diners als seus éssers estimats. L’adolescent fanfarró es riu d’ell, tot acusant-lo de beneit, perquè està clar que hauria de donar-los a la policia. Doncs no, Kim Boggs sap que el més bonic seria dedicar aquells diners a la gent que estimes. D’això va Una exposició sentimental.