Laia Martí Puig | Cori Mercadé. Topografies. Atles mèdic-artístic

 Topografies. Atles mèdic-artístic reuneix una selecció d’obres de Laia Martí Puig i Cori Mercadé. Ambdues artistes comparteixen interès per les imatges del cos humà: mèdiques, científiques i de la història de l’art. A l’exposició, les seves obres dialoguen directament amb il·lustracions de llibres i atles mèdic-científics – prestats pel Museu d’Història de la Medicina de Catalunya (amb seu a Terrassa) i per col·leccions privades –  i elaboren reflexions inspirades pel pensament i la política de la diferència sexual, que han conegut en relació amb Duoda, Centre de recerca de dones de la Universitat de Barcelona.

Topografies proposa entendre el cos humà com un “lloc” (topos) i explorar la seva representació (grafos) prestant atenció al que mirem i al que sentim, sense prejudicis. D’aquesta manera ens adonem que, en la il·lustració mèdica, la mirada científica sobre el cos humà no és tan objectiva com es proposa i la mirada artística registra veritats del cos, quan el traça. Per tant, a les imatges i projectes de l’exposició hi podem llegir episodis de la història real del cos en la nostra cultura i aspectes de la història de les relacions entre els sexes, així com pistes per conèixer i donar sentit al propi cos sexuat: sentir com respira, com parla, com registra el pas del temps i els canvis que ens esdevenen. Topografies proposa començar amb un acte d’escolta profunda.

Indicis…obertures (2011) de Laia Martí Puig és un interessant punt de partença. Es tracta d’un singular arbre geneològic de la línia materna compost a partir de la imatge de la boca entre-oberta dels seus familiars. En la negror opaca del mur, aquests traus de llum s’obren en dues direccions: com avantsales de la paraula i com portes que connecten les entranyes i el món.

Desplegades en línies horitzontals i paral·leles, les boques balbucegen o canten sons encriptats al ritme del nostre pas. Algunes, en vertical, ens recorden les formes vaginals que van inspirar el signe de l’atmella sagrada. Per això, potser també ens suggereixen els calendaris lunars, doncs els cicles de la lluna disposen misteriosament la terra i el cos a la fecunditat. La boca: obertura profana i apertura transcendent; cavitat on tenen “lloc” delicats transvasaments, on es fa l’alquímia entre l’aire i alè, la saliva i l’aliment, el líquid i el sòlid. Circulació invisible que nodreix el cos i també el des-boca.

Els Registres (2006-07) de Cori Mercadé són precisament exemples d’un d’aquests desbocaments. Agenollada a terra sobre un rotlle de paper d’embalar blanc, l’artista ens mostra un acte de re-començament. Aquesta vegada, sense idea prèvia, lliurada a les mans de la vida, com si només quedés un últim gest capaç de lligar el cor a la terra, un únic fil. La línia com a registre i com a testimoni de la nostra innocència desbocada però també com un acte de profunda humilitat que descobreix un nou inici. I allà on abans mesuràvem longitud, ara gaudim amb la modulació del gruix on el traç s’esfilergassa obrint-se des de dins i creant paisatges impensats del mateix cos. En la mateixa línia podem veure l’estremir-se del moll de l´ós, el batec de la vena cava, la sinapsi de les neurones, i l’elasticitat dels tendons, com si el registre fos un enfilall de radiografies i al mateix temps, la llibreta d’apunts d’alguna artista que esbossa paisatges de l’ànima o indrets de la natura a vista d’ocell. Serà veritat allò que diuen, que l’univers i el cos es reflecteixen l’un en l’altre, o millor dit, són l’un i l’altre la mateixa cosa però es donen en dimensions espai-temporals diverses? Pot una línia deixar-nos entre-veure aquest misteri on line?

Les obres de Laia Martí Puig que s’apleguen amb el nom de Ruah_Estudi (2014) també tenen aquesta aparença ambivalent del micro-macro: suggereixen imatges de cèl·lules i de planetes, de telescopi i microscòpiques. Però Ruah no té intenció de representar res de tot això sinó de fer-nos partíceps d’un joc inventat amb una tècnica clàssica del gravat. Un cop traçat un cercle sobre la pedra litogràfica, l’alè de l’artista- en aquest cas en forma de sospir – s’encarrega d’escampar la tinta que es mou capriciosament sobre la superfície de la matèria per, poc després, deixar rastre imprès en el paper de gravat. El protagonista no és ni l’atzar ni la boca de l’artista, sinó aquella estranya substància invisible que el cos expulsa amb un cop d’aire, amb la consciència de descarregar-se, d’alleugerir-nos. Ruah descobreix un rar component corporal fet d’una amalgama de pesantor i lleugeresa, de matèria i esperit, que cal mantenir en equilibri. Per això l’artista identifica amb cura cada sospir i li atorga una mena de codi transparent fet amb les lletres dels punts cardinals i els nombres dels tiratges. Com si cada xifra també encriptés una pista sobre “l’alè vital”, és a dir, sobre allò que donà origen a la vida del cos i s’anomena de diverses maneres, segons el relat cultural: esperit, qi, energia vital o bé, senzillament la fórmula química de l’oxigen que contenen els nostres hematies.

Si de l’origen primordial i remot de la vida no en sabem res, sí coneixem el nostre origen concret: tot i totes naixem de la mare. En aquest sentit, l’obra Count down (1997) de Cori Mercadé en vol donar testimoni, com a mare i com a artista. Es tracta d’un calendari dels mesos finals de la gestació del seu primer fill, on cada eina ginecològica correspon a un dia. Un compte enrere que és, d’una banda, un diàleg singular amb la ciència mèdica on la futura mare pren l’eina pel mànec. D’altra banda, una referència irònica a l’asèpsia i la manca de “cos” del conceptualisme anglosaxó, picant carinyosament l’ullet a l‘artista On Kawara.

En aquest exercici d’escolta profunda del cos propi, algunes dones ens hem adonat de la rellevància de la consciència materna: es a dir, de saber que som en tan en quan sostenim d’altres i ens deixem sostenir per l’altre/a. Una consciència que ens agradaria exportar al pensament comú, en un moment en el qual el pacte per una nova convivència humana es una necessitat urgent i es troba en període embrionari. Per això hem volgut que en l’atles mèdic-artístic d’aquesta exposició hi fossin presents l’experiència de la generació i la pietat.  Que la relació amb l’altre esdevingui la base d’una nova anatomia humana.

La idea sorgeix de la investigació i projecte artístic de Cori Mercadé amb dues iconografies artístiques conegudes en la història de l’art occidental: la pietat i la santa generació . Cori Mercadé va adonar-se que si anava més enllà del tema religiós, la pietat esdevenia un interessant laboratori per explorar el clàssic problema d’acoblament compositiu de dos cossos adults en relació de disparitat amorosa. És a dir, la pietat era un joc de representació d’equilibris de volums, pesos i mesures físicament i des del punt de vista dels vincles reals. Si us hi fixeu, les pietats de Cori Mercadé no sempre ressolen aquest problema en el pla compositiu perquè, precisament, aquest és el tema que vol deixar obert: preguntar-se cóm funciona el vincle, l’originari, és a dir, la relació amb la mateixa mare, i també tots aquells altres que prenen l’amor incondicional com a punt de partença.

Sobre aquesta genealogia que crea l’amor parla la iconografia de la santa generació, una figura simbòlica potser menys coneguda. Consisteix en la relació de tres figures, Santa Anna, la Verge Maria i Jesús, el seu fill, disposades de manera que l’àvia sosté la mare i aquesta el nen (hi ha variacions). Cori Mercadé fa una singular lectura d’aquesta imatge a través de la vivència personal dels vincles amb la seva mare i la seva filla, en un moment de dificultats a dues bandes. El resultat és una sèrie de tres dibuixos de caràcter molt íntim i aspecte d’esbós que desprenen l’autoritat d’un retrat monumental i escultòric. Si deixem que l’ull ressegueixi el garbuix de línies que entrelliguen sense pausa fons i figures, ens adonem que, qui pren protagonisme és un traç que investiga compulsivament, que dibuixa desdibuixant, que sembla solcar concèntricament la superfície del paper humil com si es tractés d’un camp deixat en guaret al qual li ha arribat el torn de llaurar-se.

L’artista i psicoanalista Bracha L. Ettingher va parlar fa molts anys de la mirada matricial (matrixial gaze), noció recollida per la historadora Griselda Pollock i la curadora Catherine de Zegher en les seves investigacions sobre una història de l’art que defuig tant del discurs reactiu com del sostre pla i reductiu de la paritat de gènere. M’agradaria anar més enllà de l’ull, de la mirada i de la psicoanàlisi i parlar de la consciència materna en un sentit plenament habitable i practicable per totes i tots. Es tracta que en cap atles científic hi manqui la il·lustració detallada i amb traç porós, del dibuix d’un cos que es va configurant en relació al “més enllà de mi”. Un dibuix fet amb una línia que en la seva tremolor fa emergir l’estructura reticular, allò que Agnes Martin anomenava “life-lines”. Una línia que en dividir-se es multiplica, que en esberlar-se, abraça i recrea el món. 

Assumpta Bassas