David Ymbernon | Les intuïcions de Latung La La

Un art viscut

Joan Brossa entenia l’art com un procés per arribar al coneixement d’un mateix. Aquest és el camí que ha fet David Ymbernon. S’explica i ens explica a través dels objectes. Tota la seva obra parteix de la fascinació per allò senzill i humil que ens envolta a la recerca de l’excepcionalitat de les coses quotidianes aparentment més insignificants. Les que fan que siguem com som.

Som el que recordem i, en gran mesura, som el que recordem de la nostra infantesa. La memòria és el magatzem dels records més intensos. D’aquesta gran reserva de registres de fets viscuts, Ymbernon poua la matèria primera per construir un cosmos de creació propi. Les seves obres donen forma a aquest passat que ens ha cisellat. Ens el mostra com un laberint de sensacions i de sentiments que ens acompanyen nit i dia. Els invoca amb objectes. El bastó, els botons, les puntes i els fils de l’àvia. Fotografies d’àlbums familiars. Els dibuixos que van fer els seus fills de petits. Poemes escrits per ell sota el dictat dels estats d’ànims sempre tan volubles. Croquis i esbossos d’idees molt espontànies. I joguines que custodien els instints més primigenis de la humanitat per relacionar-se amb el món. L’artista s’autorecicla constantment per resituar els records de la seva vida. Fixa una cosa tan etèria com són els records en els objectes. Pensa d’on ve. Encapsula instants de felicitat. No és un acte de nostàlgia. És un acte de reivindicació: “aquest sóc jo”. I el comparteix. Ymbernon creu en el que fa i aconsegueix que creiem que el que fa ens és útil. Tots hi podem veure representades moltes coses en les seves obres, perquè no es regeixen per consignes. Són d’interpretació lliure. L’art és llibertat.

Ymbernon té una visió multidisciplinària de la creació artística. D’avantguarda però amb arrels profundes en les manifestacions culturals populars. La naturalesa elemental d’un artista és tocar moltes tecles. Fer provatures per expressar un mateix concepte en diferents suports. L’art, com la vida, és una cruïlla de camins. Ymbernon aposta per una mixtura de llenguatges que s’hibriden i que superen els rígids patrons. Els seus quadres tenen moviment. Les seves peces escèniques van al ralentí. Les seves pintures semblen fotografies, i també a la inversa. Les unes i les altres estan travessades de poètica. La poesia és a tot arreu. Les unes de les altres són interdependents. I de mal classificar amb les etiquetes estàndard. El treball d’Ymbernon es resisteix a ser posat dins de caselles que tot ho simplifiquen i, de retruc, que neutralizen el factor sorpresa d’una obra tan oberta i impredictible com la seva. Carles Hac Mor, el poeta que més i millor ha escrit sobre la seva pràctica artística, ho va detectar tot d’una: l’únic que cal entendre és que cal no voler entendre.

No sabem com seria un món sense art. Diferent i de ben segur que molt pitjor. Més adotzenat i encotillat dins dels paràmetres de la raó. L’obra de David Ymbernon és una celebració del poder de la imaginació creadora. La veritat de l’art, ens diu, és al cor. Aquest òrgan de foc privilegia les intuïcions, que són claus que obren portes de sabers secrets per al pensament racional. Latung La La és el personatge màgic i misteriós que s’ha inventat per accedir a llocs del coneixement que resideixen en el subconscient en els que només hi pot arribar l’art. Latung La La està sempre experimentant. Sempre s’arrisca. Sempre fa salts al buit. Sempre es transforma. Sempre ens transforma. Latung La La no distingeix la realitat de la fantasia. Quin mal hi ha?

Hi ha truc en les obres d’Ymbernon, però gaudim de ser enganyats. Perquè ens fa viure una experiència autèntica. Les seves exposicions ho són. Mai les concep com una acumulació de peces petrificades sinó com un esdeveniment viu, un lloc per aprendre a veure, a sentir i a pensar. Tal com ell les veu, les sent i les pensa en el seu laboratori artístic, que és la seva pròpia vida. L’obra d’art és la vida. Ell la veu, la sent i la pensa de taronja. El seu color refugi. El color en el que s’ha trobat ell mateix. El color que li ha permès treure coses de dins, alegres i doloroses. A ell l’art l’ha salvat i el seu missatge és que pot salvar-nos a tots.

Maria Palau
Periodista cultural
febrer de 2021