Martí Anson | Els constructors prodigiosos. Projecte d’un partit per a la Presó de Mataró

Els constructors prodigiosos
Projecte d’un partit per la presó de Mataró

Un dissabte qualsevol, a la tarda, una colla de nois i noies van a la Presó amb una pilota i es posen a jugar. No saben què faran, però en un segon la Presó desapareix i el pati passa a ser una altra cosa. No es preocupen ni del que va ser ni del que serà, sinó el que és just en aquell precís moment.

L’arquitectura no ens deixa de recordar que és una presó, però ells no ho veuen així. Sense voler, ni pensar-ho es preocupen del que poden jugar, i de cop i volta, una de les voltes de les moltes que hi ha al pati de l’edifici passa a ser una porteria. No hi ha motiu perquè aquella sigui la porteria, l’han triat i ja està. Juguen.

I potser la pilota es penja.

L’arquitectura que abans acollia els delinqüents, el pati, per a ells era el seu lloc d’esbarjo; ara passa ser un espai de joc, on no hi ha ni lladres, ni assassins, ni embadocadors, sinó possibles delinqüents, amb el bon sentit de la paraula.

Un va xutar la pilota massa fort!

Els dilemes quotidians com: què fer? Repartir les eines i materials per construir és una forma de resoldre pacíficament els desacords i les baralles que només depenen dels mateixos participants. La iniciativa ha de venir d’ells, i ells cal que desenvolupin els seus propis projectes de construcció, i els demoleixin quan se’n cansin per començar de nou. S’ha de dir, però, que tots els paisatges que es poden dissenyar podrien arribar a ser els més lletjos, però potser els millors, perquè el tipus d’experiència i de plaer possibilita aportacions més interessants que l’estètica.

L’equipament determina l’activitat en involucrar l’audiència a través d’un plaer corporal que és essencialment cinètic, el que es proposa és el significat i l’ús de l’equipament determinat pel fet de jugar, i el plaer que indueix prové del domini i la manipulació de l’entorn.
Com diu Aldo Van Eyck, en l’espai i el temps, el lloc i l’ocasió signifiquen molt més. Perquè l’espai a imatge de l’home és el lloc, i el temps a la imatge de l’home és l’ocasió.

Es pretén oferir un lloc en què els jugadors poden arriscar-se, experimentar amb el foc, construir, fracassar i destruir, com a forma de conèixer el món empíricament a través de l’acció. Un acte creatiu i poètic de producció de coneixement a través de l’experimentació, en oposició a la recepció passiva de les formes prefabricades de conèixer el món. Com diu Baudelaire, un fet revolucionari és el sentit que l’objecte en si mateix no té cap mena de valor, més enllà del seu valor «d’ús».

Exposar el joc a la presó i, simultàniament, la presó al joc, pot ser una manera il·lusionant d’obrir el lloc expositiu a un projecte col·lectiu. En definitiva, es tractaria de passar d’un espai de «posicions» a un altre de «situacions». Oferir un lloc en què els jugadors poden arriscar-se, experimentar, construir, fracassar i destruir, com a forma de conèixer el món empíricament a través de l’acció. Un acte creatiu i poètic de producció de coneixement a través de l’experimentació, en oposició a la recepció passiva de les formes prefabricades de conèixer el món.

La finalitat no és crear objectes produïts en massa, adaptats a les normes de seguretat oficials, que al final resulten sempre tan explícits i intencionals com una joguina sexual, una garantia compensatòria d’estimulació, que es conceben, cada vegada més, com coses que s’han d’emprar de forma productiva enlloc de malgastar-se en un jugar no controlat on, sempre es diu i es repeteix, «no s’aprèn res de nou».

Una situació que es pot percebre com una molèstia pel bon ús de l’espai públic, i d’aquí els cartells de «prohibit jugar a pilota», que es multipliquen cada vegada més. És lògic, doncs, que davant d’aquest cartell la resposta sigui:

«Prohibit jugar a pilota. Doncs ens droguem!»

Una conquesta de nous llocs, allunyant-los de la mirada de la societat «adulta» que sembla que ens vol controlar. Un lloc nostre, que amb el pas del temps, hem anat perdent el control, i ara ben reclòs. I quin lloc millor que una presó per fer-ho.

En el fons és declarar l’amor a les cantonades, els descampats, els amagatalls, les trobades fortuïtes, la dislocació de les funcions, el fet de jugar; però, no en el sentit de tornar-lo més estúpid com s’han tornat els centres comercials i les iniciatives oficials de monitoratge, sinó fer que els llocs tornin a significar un univers d’atreviments.

Un espai, com el joc –i el disseny com a joc mateix–, lliure de lligams programàtics, fet de situacions de pura possibilitat. En el fons seria potenciar les maneres infantils de doblegar, estirar i arrugar qualsevol territori, tan pròxims a l’arquitecte Van Eyck, on “l’espai urbà havia de ser al temps receptacle i motor d’una creativitat humana de la qual la vida de carrer dels nens ja era bestreta i promesa”.

Construir cap amunt, sempre buscant el cel semicircular que ens presenta la presó. No serà que en el fons, el que es pretén és escapar, mostrar allò que passa dins del pati i les seves cel·les a la ciutat.

Mira la columna de fum que surt del pati de la Presó, alguna cosa passa a dins…

Tal com ens diu l’artista i arquitecte Theodore Spyropoulos, no hi ha projecte sense experimentació i, també, ens podem referir al seu mandat: “We will not make any more boring architecture”. Ho podríem traduir: no farem mai més art avorrit.

Llavors deixeu-nos ser delinqüents i entreu a la Presó.

Martí Anson
novembre de 2022