Andrés Galeano | Fons perdut de núvols

Del cel físic al metafísic a través de la fotografia

Tot va començar un dia a finals de febrer de 2018 a Madrid quan, a la llibreria Blanquerna, vaig descobrir el llibre 1939: els núvols confiscats, de Josep Batlló i Montserrat Busto, i la fascinant història de l’arxiu de l’antic Servei Meteorològic de Catalunya (SMC), segrestat pel franquisme el 1939 i retornat a la Generalitat el 1984 en deplorable estat de conservació. Al cap de poc temps vaig poder visitar aquest arxiu a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya a Barcelona i, de seguida, em van presentar la persona que el va classificar i que millor el coneixia, en Josep Batlló, perquè em guiés entre tots aquells documents. En veure les inacabables fotos de núvols, fitxes i llibretes amb observacions meteorològiques, vaig quedar tan meravellat que immediatament vaig sentir que havia de dedicar un projecte a tots aquests materials inèdits i que aquesta història tan genuïna havia de ser explicada a través de les imatges mateixes i dels documents que les acompanyaven.

Interessat per les relacions entre el medi fotogràfic i el celestial, sabia que era qüestió de temps que acabés al bell mig d’un projecte relacionat directament amb la meteorologia, i aquest arxiu del SMC m’oferia l’excusa perfecta per obrir un diàleg entre la fotografia i la meteorologia, les meves col·leccions fotogràfiques i els arxius oficials, els atles d’imatges i els atles de núvols, el cel físic de la meteorologia i el metafísic de la fotografia, les pràctiques fotogràfiques d’inicis de segle XX amb les postfotogràfiques contemporànies.

Fons perdut de núvols parteix, doncs, de l’arxiu del SMC per emprendre una investigació per diferents arxius catalans, seguint la pista dels seus protagonistes: el mecenes i apassionat meteoròleg Rafael Patxot i Jubert, el fotògraf Josep Pons i Girbau, la família Campo que vivia a l’Observatori Fabra de Barcelona i el primer director del SMC, Eduard Fontserè. Una investigació que, al seu torn, traça un recorregut per la geografia catalana: de Barcelona a Sant Feliu de Guíxols, passant per Blanes i Mataró.

El projecte juga amb l’ambigüitat semàntica, present en les nostres llengües romàniques, de les paraules temps (en els sentits meteorològic i cronològic) i fons (com a arxiu i com a decorat fotogràfic).

És en aquest punt on els materials de l’arxiu del SMC s’entrecreuen amb la fotografia d’estudi d’aquella època i les seves escenificacions etèries, ingràvides i celestials. Fons perdut de núvols obre, per tant, un diàleg entre aquests fons de nefologia catalana (perduts i en parador desconegut durant 45 anys) i els fons pintats de núvols usats en els retrats fotogràfics a manera de trompe-l’oeil (dels que gairebé no es conserven originals d’època). Ambdós fenòmens queden personificats en la figura de Josep Pons, el fotògraf d’estudi a Blanes que, per raons econòmiques, es va traslladar a Barcelona per ser el fotògraf dels núvols del SMC fins a la seva forçada clausura l’any 1939.

Amb motiu de l’exposició edito aquesta publicació d’artista que analitza el paper que juga la meteorologia en la fotografia i viceversa, la fotografia en la meteorologia. La seva estructura s’inspira en el mític Atles internacional dels núvols i dels estats del cel del 1935, amb una part textual i una altra de làmines amb imatges. El seu format 13  cita el format més comú dels clixés de vidre que es van usar per fotografiar diàriament els núvols. I la caixa al·ludeix tant a les caixes de material fotogràfic (positiu i negatiu), com a les caixes dels arxius i a les caixes de transport —que, per cert, mai es van construir a causa de la mancança de fusta durant la Guerra Civil Espanyola i que haurien d’haver servit per exiliar tot l’arxiu del SMC a Noruega i així protegir-lo d’una possible destrucció o espoli.

La publicació és, doncs, una caixa que conté enquadraments i reenquadraments, fragments rectangulars que, com no podria ser d’altra manera, deixen molt fora de camp. Aquestes pàgines són un atles d’imatges amb un cert ordre modificable, pensades per a ser desplegades i donar algunes pistes sobre aquesta història de fràgils negatius de vidre. FPN s’articula des dels llenguatges de la meteorologia, la restauració artística i la fotografia per reflexionar sobre el temps com a agent artístic i l’estètica de la degradació que aquest produeix. La publicació mostra una petita col·lecció d’imatges —una de les moltes possibles— per assajar un capítol més en l’estudi sobre el cel metafísic del medi fotogràfic.


Andrés Galeano
maig de 2021