cabosanroque | Dimonis

Estranyat de l’espectacle  
Enric Casasses

1
Els apunts de Verdaguer d’aquesta cosa que li va passar el 1890-91-92 no es van publicar fins al 2002, quan ja feia cent anys que ell era mort, en una edició acadèmica i freda que em va semblar que només arribaria a 3 despistats i 4 especialistes, i vaig acabar decidint de fer-ne una edició nova amb comentaris i presentada de tal manera que el llegidor vegi o pugui veure clarament que això és una bomba i que de la mateixa manera que va esclatar el 1892 —com es veu a qualsevol biografia de Verdaguer— pot tornar a esclatar en qualsevol moment d’aquest nostre món d’ara que tan bé radiografien aquells dimonis d’aleshores.

2
El que no m’esperava jo en preparar el llibre dels Dimonis és que el primer episodi d’aquesta explosió seria tan espectacular i tan explosiu, i que seria real, tan real que s’hi pot entrar a dins, de l’explosió, a sentir com s’entrecreuen les energies electromagnètiques dels cossos, de les veus, dels cervells, de les ànimes i també de les coses, en un entorn material tot ell convertit en instrument de música, per tal de fer-nos entendre que som al bell mig d’una tempesta de continguts que travessen la clofolla mundana i ens posseeixen amb una violència anímica tan forta que al final ja no sé si jo sóc el dimoni que m’espera sota el llit amb fressa de cadenes.

3
Això dels cabosanroque és un incendi espiritual de grans proporcions, un incendi descontrolat controladíssim a l’interior d’una peça (una cambra, un pis, una obra de teatre?) que batega amb una respiració tècnicament miŀlimetrada, perfecta, inexorable, com si la fredor metàŀlica de l’electricitat i de les superfícies hiperllises dels plàstics inflables i la perfecció dels mecanismes de so i d’imatge i les esgarrifances de la superfície inalterable de l’aigua estiguessin programats per una cosa descontrolada que si no fos així no es podria manifestar. La matèria i l’esperit no paren de barrejar-se les cartes, fent una guerra estranya en què tan aviat són aliats com enemics. Un extrem de la peça o de la sala o del pis fa un contrast fort i dissonant amb l’altre. I una altra part del muntatge fa un contrast, fort i inquietant, amb ella mateixa, també. Les tres presències humanes visibles són totes tres filmades. Hi ha (primera) una coŀlecció de cares a l’expectativa i per moments posseïdes per lo que diuen, però que amb el dubte de si ho diuen elles o no són elles arriba a semblar que jo sigui un altre que és un altre que és un altre, o «una cosa» altra. I hi ha (segona) el primer terme de la boca i el bigoti del cantador que brama les sentències del maligne des de la boca de l’infern, com si les pantalles petites fossin aquell forat de la cançó infantil «dimoni pelut, que a l’infern no t’han volgut, has passat per un forat i les banyes t’hi han quedat», i és així que hi hem aparegut, tots, al vídeos, com dimonis sense banyes. I hi ha (tercera) la dona que balla posseïda per un si-mateixa desconegut que desperta contactes que dormien a la part de més endarrere del cervell, amb músiques que o venen de molt lluny o arriben de molt endins, perquè sembla que tot acabi esdevenint música i que totes les possessions i totes les immersions a la recerca del Què de tot això esdevinguin música, fins i tot en el moment en què tot calla perquè, eixordats pel silenci, puguem comprovar que ens envolta o enronda o assetja un rosari llampeguejant de sentències, un rosari vermell i negre de sentències del Verdaguer dels dimonis o dels Dimonis enverdaguerats.

4
Quan vaig fer el llibre primer havia pensat de titular-lo ESTRANYAT DE L’ESPECTACLE, que és la primera frase de la primera llibreta, però finalment vaig preferir dir-ne DIMONIS. Per editar i presentar els apunts demoníacs verdaguerians vaig entrar-hi a fons però mirant de no ficar-me a cap dels pous que se m’obrien al davant a cada pas ni desviar-me pels túnels que s’intuïen a cada ramificació, i em refereixo d’una banda a les qüestions de la normativa catòlica (que si tenen un interès és per com van afectar el destí de Verdaguer), i de l’altra al tema actual, iŀlimitat i inacabable, de la possessió, d’esbrinar què és la possessió, com és que es presenta així, quines coses hi passen… i no hi vaig voler entrar perquè no m’hi veia amb cor, tenia por de perdre-m’hi o d’ofegar-m’hi, i em vaig limitar a mostrar els apunts com qui diu, mireu, nois, aquí què hi diu! El primer acte d’aquest aprofundiment que no vaig fer, o un primer acte d’aquesta navegació transmental, és el que han fet i fan els cabosanroque amb aquest «teatre expandit» i alhora reconcentrat, amb aquest «estrany espectacle», amb aquest llamp d’obra.