El projecte

L’artista i comissari Martí Anson reprendrà en aquesta divuitena edició de Zona Intrusa l’argument de l’edició anterior “El problema és la pintura”. Així, donarà continuïtat, a través de les propostes dels cinc artistes convidats, a la idea de joc com a exercici primordial de la itinerància. En els tallers s’abordarà la pràctica artística des de la premissa que la creació ha de ser, sobretot, un espai alliberador enfocat en el procés creatiu, l’experimentació i l’acció improvisada, i no una eina d’instrucció únicament orientada a la formalització d’una obra d’art.

Text curatorial

Si quieres conocerlos rápido, hazlos jugar.
Si quieres enseñarles a vivir, deja los libros a un lado. Hazlos jugar.
Si quieres que le tomen el gusto al trabajo, no los ates al banco de trabajo. Hazlos jugar.
Si quieres hacer bien tu trabajo, hazlos jugar, jugar, jugar.
Fernard Deligny

El llenguatge artístic és el llenguatge humà per excel·lència, i un dels més essencials. Els artistes fan en el seu entorn, a tota hora i en tot lloc, exactament allò que fem tots en la vida quotidiana; parlen, caminen, expressen idees i revelen passions, exactament com tots nosaltres en la rutina diària de les nostres vides. L’única diferencia entre nosaltres i ells consisteix en el fet que els artistes són conscients d’estar usant aquest llenguatge, la qual cosa els fa més aptes per utilitzar-lo. A partir d’aquí es pot plantejar, també, que tots els éssers humans poden ser artistes —perquè mostren—, i espectadors —perquè observen—. Som tots «espect-actors».

L’art és això: l’art de veure’ns a nosaltres mateixos, l’art de veure’ns veient-nos. Una manera més entre totes les formes d’expressar-se, una forma de coneixement i, també, un mitjà de transformar la societat, que pot ajudar-nos a construir el futur, en comptes d’esperar passivament el fet que arribi.

Avui dia, envoltats d’un torrent infinit d’imatges en moviment, necessitem les arts plàstiques per fixar aquestes imatges, per immobilitzar-les, la qual cosa resulta impossible de fer en el dia a dia. La força amb la qual s’imposen les imatges en l’actualitat i les nostres escasses eines per orientar-nos en elles fa que ja no serveixin les formes dels nostres poemes. És necessari experimentar maneres de fer després de les petites veritats sense aparença.

Llavors l’art de la combinació de colors formen en conjunt, l’art de la pintura. Així que el que s’ha de treballar improvisant, jugant l’art de la construcció en colors.

La interrupció fràgil -la sirena discreta— és on es pot treballar la revolta de les formes. No obstant això, si abans l’èmfasi interpretatiu estava col·locat a «sentir emocions», ara les emocions són un diàleg i l’èmfasi passa a col·locar-se en el «fluir de les emocions». Si se’ns permet la metàfora «no més llacs, sinó rieres emocionals».

El desafiament que es proposa, és com pensar la creació i percebre o actuar fora del conegut, com insuflar aire als traços mínims de variació on alguna cosa pot obrir-se o obrar. Els jocs ens permeten deshabituar-nos a les formes que han tornat dòcils els nostres cossos, no hi ha novetat en el saber que no se sostingui d’una certa eròtica. Jugar no és limitar el món, és crear-lo. I la creació seria un treball, una pràctica de lligar i desvincular, d’operacions complementàries i contradictòries que es donen al mateix temps. Una pràctica que és sempre la potència de vincles per construir. Per tant, una cerca que orienta i suspèn; una producció que no renuncia a la seva contrarietat, sinó que no deixa d’alimentar-se en ella. I com a resultat jugar, un joc que és, sobretot, l’experiència d’una capacitat d’indeterminació, una capacitat que pot ser compartida per qualsevol.

Llavors ens hem de plantejar que jugar és teixir relacions que no es disciplinen per les imposicions lineals del temps ni per les lleis del que es pren pel real. Es planteja imitar les persones «com haurien de ser» i no com són. El món i totes les coses que posseeix estan en permanent transformació, i aquesta transformació permanent és l’única cosa immutable. L’aparença d’estabilitat és una simple il·lusió dels sentits i ha de ser corregida per la raó.

Així que jugant es presenta una relació de l’art amb l’espectador com una cosa susceptible de ser diversament interpretat o, per contra, obeeix rigorosament a unes certes lleis que fan de l’art un fenomen purament contemplatiu o un fenomen entranyablement polític? És suficient que el poeta declari les seves intencions perquè les seves realitzacions segueixin el curs que ell preveu? La gent ha de saber dir la veritat i mentir, amagar-se i exposar-se, matar i morir.

El grup d’estudiants i espectadors —«espect-actors»— seran sempre els que proposaran els temes. No és qüestió d’imposar, ni tan sols recomanar cap acció. Tractant-se d’art, el que es pretén és alliberador —és indispensable—, i permetre que els mateixos interessats suggereixin els seus temes. Amb un temps de preparació i diàleg la intenció no és produir productes finals, sinó només escenes, accions, fets, formes i, així i tot, improvisades. Per fer-ho el suport d’artistes per reivindicar aquest jugar. Entenent que, la proposta, no és la realització de projectes ben acabats, sinó emfatitzar el procés i la construcció de qualsevol fet, on els estudiants aprenen a fer coses, suggerint-les i fent-les, i alhora passin a ser aquells espectadors d’allò que estan fent.

La intenció és descobrir l’espontaneïtat per a jugar amb qualsevol cosa, el germen de les seves impensables idees. No fa falta la supervisió dels adults per fomentar la creativitat i l’esperit cooperatiu en un exercici de llibertat individual que ens permet destreses manuals i activitats físiques, com el bricolatge o l’escalada, pràctiques que, al mateix temps, serveixen per a reivindicar els arbres i altres valors naturals perduts en la metròpolis.

Llavors el que es pretén és exposar el joc a l’institut, simultàniament, l’institut al joc, pot ser una manera il·lusionant d’obrir els llocs a un projecte col·lectiu. En definitiva, es tractaria de passar d’un espai de «posicions» a un altre de «situacions». Definir el comú com una activitat experimental, profundament democràtica, capaç de crear dinàmiques socials, polítiques i econòmiques que apuntin cap a un avenir generat col·lectivament. Patrocinar el comú com un tipus de producció col·lectiva que garanteixi la participació dels afectats en la presa de decisions, on resultat i causa, producte i productor, l’espai és també una meta, un lloc de projectes i accions en joc. Per tant, un espai, com el joc —i el disseny com a joc mateix—, lliure de lligams programàtics, fet de situacions, de pura possibilitat.

Martí Anson