Carlos Bunga | El lloc on cada dia abandonem el món

Carlos Bunga (Porto, 1976) va començar com a pintor (estudia a l’Escola Superior d’Art i Disseny de Caldas da Rainha, Portugal), però aviat es va sentir restringit per la limitació de les dues dimensions del llenç. L’experiència el va portar a ramificar-se incorporant altres estratègies a la seva pràctica des de l’art conceptual, la performance i les instal·lacions, encara que sense deixar mai del tot el marc pictòric.

Bunga utilitza materials com el cartró, la cinta adhesiva i la pintura domèstica per realitzar les seves instal·lacions site-specific, les quals sorgeixen del diàleg entre l’espai arquitectònic existent, en aquest cas un edifici històric i patrimonial protegit, i en què aquestes estructures efímeres acaben semblant maquetes a escala real.

A través del seu treball, Bunga no només convida l’espectador a repensar la seva experiència sobre l’espai i l’arquitectura, sinó que alhora hi aboca la naturalesa fràgil i efímera de les estructures urbanes.

A mitjans de la dècada de 2000, va guanyar un gran reconeixement amb instal·lacions i actuacions específiques del lloc que van establir les bases de la seva carrera internacional. Des de llavors, Bunga ha mostrat el seu treball en nombroses institucions d’Europa, Estats Units i Amèrica Llatina; també ha realitzat diversos projectes per a entorns exteriors.

El seu treball inclou diverses exposicions col·lectives com Artists Space, Nova York (2005), New Museum, Nova York (2007), Warsaw Museum of Modern Art (2009), el National Museum of Cardiff (2014) o el Guggenheim Bilbao (2016).

Bunga ha participat a la “Manifesta 5” a San Sebastián (2004), “inSite_05” al San Diego Museum of Art (2005); “14th Carrara International Sculpture Biennial” (2010); “29a Biennal de São Paulo” (2010); “Artes Mundi 6” a Cardiff (2013); Biennal d’Arquitectura de Chicago (2015) o la VI Biennal de Gherdëina a Itàlia (2020).

Individualment, Carlos Bunga ha exposat a diversos museus i centres d’art com: Pinacoteca de São Paulo (2010), Hammer Museum, Los Angeles (2011), Museo Serralves, Porto (2012), Museo Universitario de Arte Contemporáneo, Ciutat de Mèxic (2013), Museo Amparo, Puebla (2014), Haus Konstruktiv Museum, Zúric  (2015), Museu d’Art Contemporani de Barcelona (2015), MOCA, Detroit (2018), MAAT, Lisboa (2019), MOCA Toronto (2020), Whitechapel, Londres (2020), Secession, Viena (2021), Schirn Kunsthalle, Frankfurt (2022) i Palacio de Cristal, MNCARS, Madrid (2022).