M|A|C Muralla de la Presó, 2 (08302 Mataró) Tel. 937582456 
SALA 1
— El 1938 l’ornitòleg James T. Tanner va trobar un exemplar de picot de bec d’ivori (Campephilus principalis) en un niu a Louisiana, als Estats Units, i va aconseguir capturar algunes fotografies de com l’ocell —que fins llavors es creia extingit— s’enfilava sobre l’esquena del seu acompanyant, el guia J. J. Kuhn.
Redescobertes el 2009 per la viuda de Tanner en forma de negatius dins un sobre de manila, aquestes imatges són prova de la resistència a l’extinció per part del picot de bec d’ivori. Alhora, el fet que siguin de les úniques fotografies que es conserven de la seva espècie demostra la seva reticència a la captura fotogràfica.
— Herbert K. Job, ornitòleg, fotògraf, naturalista i escriptor publica Wild Wings: Adventures of a Camera-Hunter el 1905. El llibre inclou nombroses fotografies de nius, vols i postures d’aus obtingudes per Job als estats de Florida i Louisiana. Juntament amb George “Bird” Grinnell, Job va ser un dels pioners en el camp de l’ornitologia en advocar en favor del pas de la caça a la fotografía. Com tants altres llibres de temàtica similar de l’època, conté una introducció de Theodore Roosevelt. El llavors president dels Estats Units d’Amèrica escriu:
“My dear Mr. Job;
As a fellow Harvard man I must thank you for your exceedingly interesting book. I have been delighted with it, and I desire to express to you my sense of the good which comes from such books as yours and for the substitution from the camera for the gun. The older I grow the less I care to shoot anything except “varmints.” I do not think it at all advisable that the gun should be given up, nor does it seem to me that shooting wild game under proper restrictions can be legitimately opposed by any who are willing that domestic animals shall be kept for food; but there is altogether too much shooting, and if we can only get the camera in place of the gun and have the sportsman sunk somewhat in the naturalist and lover of wild things, the next generation will see an immense change for the better in the life of our woods and waters.
Faithfully yours,
Theodore Roosevelt
[El fragment que continua està escrit a mà] P.S. But I am still something of a hunter, although a lover of wild nature first!”
— El 1909 el coronel William Willoughby Verner publica My Life among the Wild Birds of Spain. El llibre destaca pel seu contingut il·lustrat i fotogràfic, ja que l’autor es proposa obtenir fotografies d’aus en els indrets més inaccessibles, introduint la càmera en nius situats a la copa d’un avet de cinquanta metres d’alçada o en els penya-segats més verticals de la sierra de Gredos. En la seva carrera militar com a tirador de la Brigada de fusellers de l’exèrcit Britànic, Verner és destinat a Gibraltar, on descobreix el seu gran interès per l’ornitologia. Durant les tres dècades que segueixen, arreu de la península Ibèrica, es dedica a dur a terme dues de les seves principals aficions; col·leccionar ous i disparar aus.
SALA 2
— Els 9 volums de la Histoire Naturelle dedicats a les aus es publiquen progressivament al llarg de més de 10 anys entre 1770 i 1783 sota la direcció de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon. Coetània de l’Encyclopédie de Diderot i amb una popularitat similar, en el seu conjunt, la Histoire Naturelle es constitueix com el gran referent de les ciències naturals modernes. En les il·lustracions de Jacques de Sève en els toms dedicats a les aus, un element esdevé perenne: una branca que acull, suporta i exhibeix cada ocell que serà descrit i analitzat.
— A History of British Birds de Thomas Bewick es publica en dos volums el 1797 (dedicat a ocells terrestres) i el 1804 (dedicat a ocells aquàtics) respectivament. Totes les il·lustracions incloses en el llibre són Xilografíes de la mà de Bewick. A History of British Birds és considerada la primera guia de camp concebuda per a un públic aficionat i aconseguiex esdevenir un llibre de referent popular. A la pàgina 82 del Vol.1 hi figura el següent gravat:
— Birds of America és un llibre de repercussió llegendària escrit i il·lustrat per John James Audubon i publicat entre 1827 i 1838. L’obra comprèn 435 impressions originalment pintades a mà que mostren la riquesa i esplendor dels ocells del continent americà i presumptament estan reproduïdes a escala real. Per tal d’obtenir la màxima fidelitat possible, Audubon va caçar ell mateix tots els especimens d’au que figuren en el llibre amb l’excepció d’alguns proveïts pel seu assistent Joseph Mason i el seu col·lega John Kirk Townsend. L’autor els muntava al seu estudi mitjançant tècniques de taxidèrmia per fer-los servir de model. Cada il·lustració va acompanyada del següent text: Drawn from the Nature by J. J. Audubon F.R.S. F.L.S. En el llibre hi figuren 6 aus que es consideren extingides en l’actualitat. Del seu Mississipi River Journal:
“Wednesday Dec 20th 1820 […] Cummings Shot at an Ivory Billed Wood Pecker Picus Principallis broke his Wing and When he Went to take it up it Jump up and Claimed a tree, as fast as Squirel to the Very Top, he gave it up having but a few Loads of Shot —Joseph came and Saw it —Shot at it and brought him down.”
SALA 3
— The Ornithology of Francis Willughby of Middleton in the county of Warwick, esq. Fellow of the Royal Society; In three books: wherein all the Birds hitherto known, being reduced into a method sutable to their natures, are accurately described, també abreviat Willughby’s Ornithology es publica a Londres el 1678 i és reconegut com al primer llibre il·lustrat dedicat als ocells i a la pràctica i estudi de l’ornitologia. John Ray n’assumeix l’autoria i publica aquesta traducció de Ornithologiae Libri Tres (l’original en Llatí), sis anys després de la mort de Francis Willughby, de qui reprèn la recerca i els materials per a la seva publicació. En aquest compendi no hi figuren el picot de bec d’ivori ni l’alció de l’illa de Bougainville, ja que la comunitat científica occidental encara en desconeixia la seva existència.
— El 2016, el biòleg Christopher Filardi va capturar un exemplar d’alció de l’illa de Bougainville (Actenoides bougainvillei) a Guadalcanal. En l’actualitat l’espècie es troba sota amenaça d’extinció segons la IUCN. Filardi va fotografiar l’alció i després el va sacrificar per a la seva conservació en la col·lecció de l’àrea de recerca de l’American Museum of Natural History. Poc després que el museu publiqués les imatges de la troballa a les seves xarxes socials, es va desencadenar un escarni públic contra Filardi i el seu equip percebent-se que la mort de l’alció havia sigut innecessària i gratuïta. Malgrat que el biòleg va seguir els protocols ètics establerts per l’AMNH i que les conseqüències de les seves accions últimament han resultat en la protecció de l’hàbitat natural d’aquestes aus, aquestes fotografies —que són les úniques que s’han obtingut d’aquest animal que fins avui dia ens era pràcticament desconegut— generen una fricció entre les sensibilitats populars i les metodologies d’investigació científica en l’àmbit del medi natural, i exemplifiquen la transmutació de l’au en imatge, evidenciant l’estreta relació entre la fotografia, el col·leccionisme i la mort.
Peces de l’exposició: