Ah, l’art? Ah, l’art!

Ah, l’art? Ah, l’art!

Si el conjunt d’imatges que veiem durant el dia es posessin en fila i formessin un pendent, tot el que nosaltres faríem seria lliscar-hi. Ens mouríem per sobre d’elles com si fossin un element relliscós que ens empenyés endavant i que en el moviment no ens deixés ni tan sols temps per pensar si volem seguir baixant.

En la primera fase d’aquest tobogan hi tindríem les fotografies que hem vist al mòbil al matí, quan poc després d’apagar l’alarma hem llegit els primers What’s Apps. Després vindria la publicitat del carrer, els espots promocionals de les pantalles del metro o de l’autobús, tota la quantitat de referents visuals de la feina, les telenotícies del migdia, els gifs, memes, collages i iconografies virals diverses, els vídeos amb què ens distreuen les bicicletes modernes del gimnàs, les seqüències del cinema, les sèries, la televisió de casa.

En baixar, el cos no ens faria ni tan sols mal: les imatges serien planes, el pendent lleuger i agradable. La pell no notaria res, ni una simple rascada. Seria aquesta suavitat la que ens faria oblidar un petit detall: no estaríem relliscant per sobre les imatges d’esquena, sinó de cara. El nas a un mil·límetre de la voràgine. Les pupil·les de punta a punta intentant orientar-se dins d’un moviment frenètic. El cervell processant a mil per hora, recaient en la percepció emocional per manca de temps per activar el vessant racional.

I després de tot això, un dia vindria l’art. I el rebríem online, ens l’ensenyarien els amics, el buscaríem pel carrer o el veuríem en exposicions, i el miraríem seguint el mateix mecanisme amb què mirem les altres imatges, i no l’entendríem. Ni tindríem les eines per fer-ho. Sentiríem que allò que veiem està lluny de nosaltres, perquè si estigués a prop ho comprendríem i ens tocaria i ens rascaria el nas i conseqüentment ens sacsejaria la ment. I això no passa.

Però fem pausa. Creu-me: deixa el text en stand-by. Posa amb mi una mà fora i sortim rodolant momentàniament per un lateral del tobogan, on no hi ha el buit sinó la calma. Jo et segueixo. Fem-nos preguntes: Fins a quin punt acostumar-nos a totes aquestes imatges en moviment ens fa agafar una actitud simplista respecte allò que veiem? Pensem prou el que ens entra per la retina? Com afecta aquesta sobresaturació de significants sense significat a l’hora de veure art? És la manca d’actitud crítica respecte cada mínim detall iconogràfic del nostre dia a dia el que ens fa sortir d’una exposició amb la sensació que no hem entès res?

I intentem respondre-les. No. La recepció inacabable d’imatges no és l’únic factor que pot fer que l’art ens deixi indiferent, sobretot aquell que ens ve de nou i del qual la nostra ment no en té referències. Hi ha d’haver moltes altres coses que expliquin per què sovint no entenem l’art contemporani. Pot ser la seva rabiosa actualitat, que deixa a les persones temporalment darrere de les teories, i que per tant impedeix fer-nos-les nostres i que allò que veiem cobri sentit. Pot ser també una manca d’alfabetització artística que ens posaria més fàcil veure art i no sentir desconeixement.

Però aquesta exposició no versa sobre res de tot això: tracta sobre l’actitud. Treu el focus del problema sistèmic i el posa sobre el problema individual. A la nostra societat pot faltar alfabetització artística i sensibilitat cultural. També podem dependre massa de les explicacions globals, de les teories generalistes que ens guien en un camí que temem buit. Però com a persones, podem trencar d’un sol cop aquest tot? Podem posar fi a l’esdevenir general de les coses i l’art? I en canvi, podem pensar i actuar sobre les nostres actituds?

Sí. Vivim en una època en què filòsofs com Josep Maria Esquirol prediquen una resistència íntima, i assagistes com Íngrid Guardiola es preocupen sobre com ens afecten la multitud d’imatges en el nostre esdevenir com a persones en mans del poder econòmic i tecnològic. La preocupació per la mirada és un dels temes culturals candents del moment.

I ara estem en una exposició sobre art contemporani, i precisament ens preocupa com el rebem, la nostra capacitat per gaudir-lo, per aprendre d’ell. Passat el segle XX i les seves avantguardes -corrents artístiques que van acabar amb la manera clàssica com havíem concebut les arts plàstiques i que ens van endinsar en la no representació estricta del que veiem, el canvi de rol de l’artista, la multidisciplinarietat temàtica i formal, i molts factors més-, ara ens trobem davant d’un art contemporani que sovint ens exigeix una predisposició gairebé mental.

Els artistes i les obres són més oberts que mai: travessen diverses pràctiques o fins i tot intenten abraçar-les totes a la vegada, com explica el professor Antonio Notario Ruiz a Contrapuntos estéticos (2005). Hi ha performances, art digital, obres que no s’activen fins que una persona no ho força, art conceptual, art efímer. La democratització de les pràctiques i dels materials, i l’emancipació tant de l’artista com dels objectes, crea una paradoxa: tot és art, i alhora res ho és.

No estem aquí per solucionar aquest fet, sinó per encarar-nos-hi. Per entendre l’art contemporani, per deixar de sentir que ens queda lluny, per deixar de mirar-lo amb la mateixa lògica amb què mirem els anuncis del carrer, potser tot el que hem de fer a nivell personal és obligar-nos a ser espectadors actius. El filòsof Jacques Rancière tracta el tema en la seva obra L’espectador emancipat (2009). En el món ple de píxels en què vivim, el filòsof francès reivindica el poder de les imatges. Buscant noves maneres d’entendre-les, trasllada gran part de la responsabilitat a l’espectador.

Pensàveu que tenir sempre una pantalla davant dels ulls sortiria gratis? Per Rancière, qualsevol persona ha de poder discernir per ella mateixa entre una imatge que val la pena mirar i una que no. Això implica crear una societat pensant i crítica des de la base. El rol de l’artista és reptar el seu públic –amb els materials, amb les formes de presentació- i exigir-li una actitud activa. Esforça’t per veure’m, esforça’t per entendre’m. El rol de l’espectador és voler-ho entendre. I el rol del mediador, com per exemple el comissari d’exposicions, és acompanyar el repte de l’artista amb un disseny idoni d’espais i discursos.

Es crearia aleshores el que Rancière anomena un espectador emancipat. El pensador intenta mirar-se la discussió sobre com actuar davant la sobreabundància d’imatges des d’un nou punt de vista, al·legant que el resultat de l’art –en el seu cas parla de l’art polític, però es pot aplicar a l’actitud general de la societat de la informació- no ha de ser el coneixement, la indignació ni l’acció directa d’uns pocs, sinó la conscienciació crítica de molts i el despertar d’una curiositat que anima a voler saber més, llegir més, aprendre més, i crear una societat més competent en general.

Seria una utopia aspirar a sentir-nos encuriosits a l’hora de mirar una imatge artística? I si l’art no tracta tant sobre el que entenem sinó sobre el que estem disposats a arribar a entendre? Que lluny queda ara la idea d’una imatge que podem veure al carrer respecte una imatge artística. L’experiència és radicalment diferent. I l’actitud segueix sent igual d’important: en un món digital l’espectador ja no pot ser passiu, i aquesta necessitat de veure la televisió i mirar els mitjans de forma crítica pot portar-nos hàbits positius de cara a mirar l’art.

Però estem parlant molt sobre pensament: i les emocions? No és l’art, també, una disciplina amb un fort vessant emocional? Com podem ser espectadors mentalment actius i tot i així no enfocar la nostra percepció de l’art només cap a les explicacions racionals, sinó desenvolupar també el sentir?

Com explica la filòsofa americana Jenefer Robinson a l’assaig Deeper than Reason. Emotion and Its Role in Literature, Music and Art (2005), hi ha una llarga tradició, des de Plató i Aristòtil, que emfatitza que l’experiència de l’art és sovint emocional. Més tard, va ser el romanticisme, a finals del segle XVIII, el que ens va inculcar la idea que la major funció de l’art és expressar les emocions de l’artista. “El cor és l’única veritable font de l’art, el llenguatge d’una ànima pura, semblant a la d’un infant. Qualsevol creació que no surti d’aquest origen només pot ser un artifici”, deia el romàntic Caspar David Friederich.

La importància de l’emoció de l’artista va incrementar l’estatus d’aquest i, per tant, la seva figura, fet que els avantguardistes van destruir i que els discursos actuals de l’art contemporani segueixen rebatent, advocant cada cop més per creacions col·lectives, en la línia de moviments socials en auge com el feminisme. Però tot i això, tot i que el paper de l’obra i de l’artista han variat des del romanticisme, encara rau en bona part de la societat la idea que la major funció de l’art és la d’expressar unes emocions que seguim atribuint a l’artista. I preguntem constantment: què volia dir, el creador, en aquesta obra? Com dient: què haig de sentir, jo, davant d’això?

Però de la mateixa manera que l’art ens pot dur a pensar amb autonomia, a activar-nos el pensament i a incentivar un diàleg infinit, potser aquesta actitud oberta i en construcció també és la mateixa que ens pot dur cap a unes emocions que en un primer instant, aplicant l’hàbit de passar els ulls i el cor de puntetes per sobre les coses, no sentiríem. Sobretot tenint en compte que les nostres respostes emocionals davant de l’art no només depenen de l’estètica pura i aïllada d’una obra, sinó que s’inclouen en un marc interpretatiu i comparatiu respecte la història de l’art. Al cap i a la fi, com diu el filòsof Noël Carroll al llibre Beyond Aesthetics (2003), l’art és una pràctica cultural, i “una pràctica cultural és una arena d’activitat que es governa a si mateixa de tal forma que es reprodueix també a si mateixa amb el temps”. Els sentiments també pensen, i la història de les emocions en l’art –i fora d’ell- existeix i s’hereta i es transmet.

Aquesta exposició proposa precisament això: pensar i sentir l’art des de la consciència d’estar-lo mirant. Per això, la mostra es divideix en quatre espais independents que pretenen ser habitacions separades, camps oberts, units només per l’actitud de qui hi entra i decideix gaudir de les obres. Cada sala té una temàtica diferent que l’anterior, i per això també es poden visitar de forma inconnexa. És la reflexió al voltant de com mirem l’art, la que uneix tot el recorregut.

Les obres parlen per si soles, però les persones que preparen exposicions escullen si els hi volen donar context. En aquest cas, una sala ens farà sentir com a casa, i ens durà a reflexionar sobre com podem distingir, a través de la mirada, entre el que és art i el que no ho és a un nivell molt quotidià. Una altra sala farà que ens enfrontem a la manera com mirem l’art des de la nostra posició d’humans: les nostres capacitats ens porten a poder analitzar el que ens envolta i diferenciar un objecte artístic d’un que no ho és. Com aprofitem aquesta sensibilitat de la nostra ment? Com afrontem l’art des de la consciència de les possibilitats intel·lectuals humanes? Una altra sala ens portarà a un món alhora inabastable i profund, el cel i el mar: com es deixa endur la nostra imaginació entre aquests espais als quals no hi podríem arribar si no fos, moltes vegades, a través de l’art? I una darrera sala farà que l’art ens miri els ulls i ens pregunti per què sovint ens sentim incapaços de comprendre’l o de fer-nos emocionar.

Per si no estem acostumats a fer-nos tantes preguntes quan mirem una obra d’art, l’exposició en qüestió compta amb una audioguia que ens serveix de far a l’hora d’enfrontar-nos amb la nostra relació amb les obres artístiques, i que ens anima a fer un aprenentatge actitudinal.

I ara, si vols, tornem a la realitat. Estàvem en pausa, recordes? El dia a dia és el tobogan d’imatges. No el podem obviar: vivim en ell. Hi ha qui prefereix aïllar-se’n, fugir del sistema com a mètode per combatre’l. No és que el que proposa aquesta mostra, que advoca per una resistència subtil, per un enfrontament intel·ligent. En ple segle XXI, esperar viure sense imatges és una fal·làcia. De solució només n’hi ha una: l’actitud conscient, la mirada activa. A la vida i en l’art: de l’estranyament a la sorpresa, del desconeixement al reconeixement, de la llunyania a la quotidianitat. I de l’apatia, irremeiablement, a la passió.

Fes clic al play, que entrem a la voràgine. I un cop dins, si veus art i et ve de gust gaudir-lo, atura’t tu sol. Prem ben fort els peus i les mans contra el reguitzell de fotografies en moviment, enganxa’t sobre la imatge d’una obra, fes-te-la teva, deixa que entri al teu cervell, dedica-li temps, sensacions i pensaments. I en acabar, sí, digues-ho amb consciència: m’agrada, no m’agrada. Però no et sentis un estrany. Transita el recorregut. Fes el camí entre dos pols: Ah, l’art? Ah, l’art!


Clàudia Rius
Comissària de l’exposició