Laia Martí Puig | Cori Mercadé. Topografies. Atles mèdic-artístic

Una pietat en el debat públic? Els draps de pinzell de Cori Mercadé
Assumpta Bassas Vila

Una “pietat” en el debat públic? Una pràctica artística que apel·la a repensar la maternitat pot orientar-nos en la crisi social i política actual? María Zambrano va escriure: “Pietat és el saber tractar adequadament amb l’altre i amb allò altre”. Per a la filòsofa espanyola, la pietat és un saber desapercebut, desdenyat per la llum del logos, que va haver de refugiar-se en el regne de les ombres. En un temps tan fosc i orfe com el nostre, no haurà arribat la benaurada hora de retrobar-nos amb l’arrel política de “la pietat”? La sabrem reconèixer, podrà assumir nova paraula i imatge, entendrem com ens interpel·la?

thumb_IMG_0126_1024

Cori Mercadé té una finíssima sensibilitat per a detectar passatges vius que han restat encriptats en velles narratives textuals i visuals al llarg de la història. Ho fa a través d’un mètode de treball propi inspirat en les pràctiques post-conceptuals que als anys 80 van tenir un pes important en la seva formació a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Cada obra seva és un projecte que es cou lentament i que, tot d’una, desencadena un programa de treball intel·lectual,  relacional i manual. Un cop establert, l’artista el segueix amb rigor i fins a les últimes conseqüències. 

Per això, quan contemplem una obra de Cori Mercadé no estem mirant només una pintura, sinó un mètode i una pintura. Un mètode que culmina no perquè l’estructura racional funcioni a la perfecció sinó perquè aquesta no es dissocia de la obediència secreta a la intel·ligència del cor que, com diu María Zambrano, és la substància del mètode. L’artista sembla saber-ho perquè no s’acontenta amb les dades obtingudes al final de la investigació sinó que acaba fent pintura i posant-se ella mateixa en joc. I pinta no allò que mitjançant la recerca ha entès sinó el que encara li manca per comprendre. Així, l’’etapa final del procés és sempre l’exercici humil d’encarar-se amb el temps i la matèria, de conviure íntimament i amb paciència extrema amb el pensar cec de les mans. 

Draps de pinzell: pietat (2009) és el títol de l’obra i de la sèrie que li dóna nom (un total de tretze peces de 140 x 280 cm, témpera i oli sobre tela de cotó sense preparar). El procés creatiu va començar amb la recol·lecta d’imatges de “pietats” que l’artista va cercar en llibres, postals, processons populars i evidentment en l’espai internàutic, algunes de les quals ha vist en el seu format original. Imatges d’obres d’art, pintures o escultures, principalment renaixentistes, manieristes o barroques, però també algunes obres fotogràfiques o performàtiques d’artistes contemporanis/es. La recerca programada es transformà aviat en un procés que li propicià magnífiques oportunitats per capbussar-se en l’estudi de la història de l’art, un del seus grans plaers. Per a Cori Mercadé, la història de la pintura és “un catàleg d’emocions, un registre de passions, una font inesgotable de coneixement”,  quan l’estudiem fent una senzilla però oblidada pràctica que ella anomena “netejar la mirada”. Es a dir, en el cas de les pietats, distanciar-nos de la càrrega narrativa i religiosa que arrossega pesadament aquesta iconografia associada a la passió i a la mort de Crist. L’estudi “a ull nu” d’aquestes imatges ens deixa veure certes coses que, d’entrada, semblen curiositats però, després, esdevenen significatives. Com, per exemple, les dificultats que tenen els artistes per encaixar les dues figures protagonistes del tema, la Verge i el Crist. De seguida ens adonem dels errors anatòmics comesos voluntària o involuntàriament pels artistes i els recursos o habilitats de cada un d’aquests mestres per fer versemblant l’acció que estan representant, això és: una dona gran sostenint el pes i el volum del cos d’un home adult. 

I vet aquí que, mitjançant aquesta gimnàstica visual  –mirar amb ganes de veure en comptes de mirar esparant veure el que ens han dit que hem de creure – l’artista fa troballes sorprenents. Coses que, per evidents, ens havien passat desapercebudes. Com, per exemple, que “la pietat” és una maternitat per excel·lència, es a dir, configura icònicament la certesa de que el vincle matern és una mediació origària, singular i transcendent en la vida de tots i totes (la relació mare/fill o filla és un universal femení). La creació és per tant un acte de fer-se càrreg, de sostenir l’altre indefinidament.

No és d’estranyar doncs que, com ens informa Cori Mercadé, molts artistes volguessin fer-se una “pietat” per la seva tomba (Miquel Àngel o Tiziano en són un exemple). Tanmateix, aquests fan servir les seves meravelloses habilitats artístiques per captar l’atenció de l’espectador sobre el cos del fill (Jesús) amb el qual s’identifiquen com a creadors. La mare (Verge) esdevé un paisatge-marc, una trona que desapareix com a protagonista de la narrativa. La relació “sustentadora” de la vida, la relació de relacions per antonomàsia, queda doncs “al marge” del primer pla, el cos que hi és sense ser vist. Les pietats masculines (i algunes altres d’artistes contemporànies absolutament deportades a la cultura patriarcal) manlleven així el significat transcendent i el simbòlic de la diferència sexual femenina. Eludint el simbòlic de la mare, com a ou i paradigma de la relació, també fan desaparèixer el niu de les relacions que ens sostenen com a esferes originàries de la creació i de la creativitat. 

El repte d’avui és pensar la maternitat i la relació a través d’aquesta escletxa oberta en el mur del pensament ja pensat. Cori Mercadé continua arriscant-se per paratges tan emboscats en l’actualitat com és el territori complex de la iconografia contemporània de les maternitats. Tot i que, en aquest camp, l’artista ja fa anys que hi treballa amb una interessantíssima producció. [1] Fa anys, el seu projecte titulat Tondo: la quadratura del cercle (1995) li dóna pistes per a començar. Es tractava de pintures on era possible percebre la impostura i la inexperiència d’unes “mares” ocasionals –amigues de l’artista sense fills/es- que desconeixien el pes real que modela la relació entre el propi cos i el cos de l’altre (el nadó), entre la pròpia llibertat i la llibertat femenina en acollir lliuremebt una altre ésser en el teu cos i en la teva vida. 

En el cas de les “pietats”, la proposta va molt més enllà. El procediment de treball és l’habitual en d’altres projectes: les imatges pintades per l’artista provenen de sessions fotogràfiques, de pintura que s’arrepenja en una primera imatge fotogràfica. El suport de la l’obra és curiosament una tela de lona sense bastidor. Sobre el vermell pintat, l’artista treballa l’escena amb negre i vermell de nou. Aquesta tècnica li comporta dificultats afegides – perquè el cotó xupa molta pintura i no és fàcil pintar sobre tela no tensada – però l’interessa per raons també conceptuals. Hi ha un petit episodi força desconegut de la història de la pintura al que al·ludeix el títol de la peça. Els “draps de pinzell” eren pintures sobre tela que encarregaven aquells/es que no podien pagar tapiços o retaules a l’edat mitjana. Segons ens expliquen els estudiosos [2], la pintura sobre drap (seda o lli) havia existit en l’antiguitat per a transportar imatges de retrats d’homes importants. Als segles XV i XVI, quan a Catalunya arriba al seu esplendor, el drap de pinzell substituïa sovint la pintura sobre fusta en els retaules de les esglésies i sobretotot en els oratoris de les cases senyorials. 

En la sèrie Draps de pinzell: pietat, Cori Mercader demana a vàries amigues que són mares en la vida real, que posin amb el seu propi fill o filla adolescent o adult, un noi o noia que sovint sobrepassa les dimensions de la mare i es fa difícil contenir en el seu bressol. La idea de Cori Mercadé no és reproduir amb protagonistes contemporànies cap imatge concreta de “la pietat”, ni re-actualitzar els temes (el dolor, el sacrifici, la mort d’un fill). Les instruccions sobre la postura són mínimes perquè allò que l’artista vol comprovar en la posada en escena és, senzillament, de quina manera s’encaixen i es relacionen dos cossos que tenen ja entitat autònoma i ocupen el seu propi volum i espai físic. Es a dir, com aquestes parelles mantenen el balanç precari d’una relació que és desigual – com és la maternitat. Com s’acobla i es cerca constantment l’equilibri entre els dos cossos, en el desequilibri simbòlic (la mare ens dóna origen i, per tant,  no estem mai en el mateix pla simbòlic).

Les pietats de Cori Mercadé són imatges d’unes maternitats reals que no tenen por de mostrar la riquesa i la complexitat d’aquesta relació (podem intuir les ombres i les llums, les rigideses i les joies de les relacions particulars entre mare/fill o mare/filla, perquè l’artista deixa, expressament, sense resoldre alguns errors anatòmics o pictòrics que ens creen preguntes: on acaba el peu o el braç o la cama de la figura?). Tanmateix, l’objectiu no es treballar la psicologia de la relació sinó el significat simbòlic i practicable del vincle matern com a paradigma de relació femenina universalitzable. 

Qui no ha necessitat ser sostingut/da? Qui no sosté algú en el dia a dia? Per què no acabem amb la ficció androcèntrica de l’individualisme modern que ens fa creure que el subjecte es conforma en l’autonomia i l’autosuficiència? Per què no reconeixem d’una vegada per totes que allò que necessitem per esdevenir subjectes, per humanitzar-nos i civilitzar-nos són precisament els vincles de relació i concretament l’amor? Per què no descarregar de la balança la generositat i el sentit seré de la fragilitat que apareixen quan ens deixem reposar en els braços d’un altre (en tots els sentits) o quan el/la sostenim?.

Enteses des d’aquí, les pietats/maternitats subratllen un passatge clau per la reparació del teixit social i relacional d’una societat que ha emmalaltit perquè no s’ha deixat tocar pel saber de la pietat. No es tracta d’una reivindicació, ni d’una nova ètica, ja que aquestes paraules són d’un món que hem deixat enrere. Les imatges de Cori Mercadé han arribat per anunciar, amb contundència, quelcom que tots i totes sabem perquè prové de l’experiència comuna: que hi ha una manera de situar-nos en relació a l’altre/a que ens ajuda a ser; que el saber de l’amor és el saber de la pietat, perquè, viure és descobrir amb grandesa la contingència que ens lliga als altres. [3]

És així com les obres de Cori Mercadé han anat creant un magnífic viver d’experiències de relació d’alta qualitat. No ens sorprèn doncs que sovint es convidi aquesta artista a ensenyar en carreres i màsters universitaris de diverses matèries i en comunitats d’aprenentatge artístic. Som moltes les que hem descobert un magnífic mestratge en ella i en les seves obres per treballar amb el pensament visual i accionar processos de transformació que avui anomenem de creació social. [4]


[1] Podeu veure les següents obres de Cori Mercadé:  Countdown (1997); Guixos a terra (1997); Caritat (1999); Sang i caritat (2000), Morfing (2002); Stabat Mater (2008).

[2] Gudiol Cunill,J. “Els draps de pinzell” a La Veu de Catalunya (Pàgina artística), núm.141 (29 d’agost), 1912

[3] Agraeixo a la professora Joana Masó la formulació de la idea en aquestes belles paraules.

[4] La noció “creació social” ha estat introduïda en el pensament de la diferència sexual per Antonia De Vita.

Bassas Vila, Assumpta. “Una pietat en el debat públic? Els draps de pinzell de Cori Mercadé” a Nulla Esthetica sine Etica,11ena Biennal Martínez Guerricabeitia, Universitat de València, 2012: 62-66.