Eulàlia Valldosera | Del cristall i el plàstic en sóc comensal

Estem habitats per forces que participen de tot allò creat i a la natura i al nostre cos se n’hi està infiltrant una d’elles. Un dia vam convidar el plàstic a formar part de les nostres vides per ajudar-nos a contenir líquids i substàncies, conscients que amb el temps contamina el que protegeix. L’abús, en el camp de l’alimentació, produeix alteracions per a la salut. És un invent meravellós que no utilitzem adequadament, no respectem les seves limitacions i amb prou feines el reciclem. Si no resolem aquesta situació, generada pels industrials que ens han proporcionat aquest material tan mal·leable i barat, si no deixem de considerar-lo imprescindible en la majoria de branques de la producció industrial i agrícola, morirem ofegats com els peixos. Perdrem la vida com tantes persones que es llancen al mar tot cercant un lloc on viure dignament, davant els nostres governs impassibles i mancats d’estratègies que toleren els desplaçaments de la població portada al límit per manca de visió.

El vidre tenia moltes de les funcions que avui compleix el plàstic. S’obté per fusió del sílice de la sorra de la platja. Amb aquest material translúcid els membres de la cooperativa Cristalerias Mataró van produir fins l’any 2008 tot tipus d’objectes decoratius. Recordem quan la paella era motiu de celebració familiar a la platja, cuinada amb els fruits que el mar oferia per donar sabor a l’arròs, és el reflex del sentir dels qui van formar una cooperativa en què tots eren amos i treballadors alhora.

El mar, origen de la vida animal, és ara el contenidor de les deixalles que poden matar la VIDA. El plàstic és el més visible. Plàstics i vidres conviuen davant de la mirada impertèrrita dels directors d’aquest teatre que acull, de tant en tant, en les blanques i custodiades sales, actes de denúncia com aquest que compromet els poders econòmics i que ignoren el plor d’uns pocs conscienciats per la vida que s’ofega sota un llenç plastificat.

E.V.