Zona intrusa 13. Un temps sense temps

Taller no realitzat amb motiu de la Covid19

Christina Schultz
Ficar un quart d’hora en un minut

El taller que proposa Christina Schultz per l’alumnat de l’Institut Alexandre Satorras planteja una aproximació des de la pràctica de la performance a la idea de recuperació del control sobre el nostre temps.

Per a aquesta proposta, es parteix de la introducció prèvia d’una sèrie de continguts vinculats a l’art de la performance i, més concretament, a aquelles manifestacions en les quals el contingut duracional és molt explícit -Marina Abramovic, Maria Hassabi, Dora García, Tino Sehgal, Yoko Ono,  Xavier le Roy, Boris Charmatz, Anne Teresa De Keersmaeker, entre d’altres-. Aquests continguts permeten activar una reflexió al voltant de diverses referències vinculades a l’art de la performance que plantegen una aproximació crítica a l’ús del temps en la societat actual i iniciar uns exercicis performatius per experimentar al voltant de la percepció del temps (ficar un quart d’hora dins un minut), amb la voluntat d’acabar realitzant una performance coral sobre la representació del temps que es durà a terme durant l’hora del pati.

 

Christina Schultz
(Múnic, Alemanya, 1972)
www.christinaschultz.com

Christina Schultz viu i treballa a Barcelona des de fa més de vint anys i, d’ençà que es va establir a la capital catalana, desenvolupa els seus treballs artístics en relació amb els àmbits de l’audiovisual i, sobretot, de la performance. Al llarg de la seva àmplia trajectòria, ha realitzat accions i performance en institucions tant públiques com privades i ha exposat de manera individual en diversos espais, com ara Casa Elizalde («El fer i el no fer», 2015), a Hans & Fritz Gallery («El Manifiesto del No Hacer», 2017) o a Piramidón («El peso de mis vecinas», 2018).
Bona part dels projectes de Christina Schultz es desenvolupen en una estreta relació de col·laboració amb institucions, comunitats i agents diversos i els seus interessos principals a l’hora de treballar giren entorn de l’ésser humà, les seves limitacions i les seves preocupacions. Entén l’error i la falta de destresa no com a obstacles, sinó com a oportunitats a partir de les quals poder situar-se i treballar. En els darrers anys, la seva pràctica s’ha centrat en l’anàlisi de l’actual societat del treball i, d’aquí, n’ha derivat un projecte basat en la idea del no-fer, a partir de la qual ha generat un manifest que funciona com a resistència política i poètica a l’(auto)explotació laboral.