Laia Martí Puig | Cori Mercadé. Topografies. Atles mèdic-artístic

La il·lustració mèdica
Alfons Zarzoso
Director del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya
www.museudelamedicina.cat

En medicina, la il·lustració, com d’altres formes de representació visual, ha tingut un paper fonamental. Almenys des del segle XV, amb el desenvolupament de la impremta i de l’art del gravat, les il·lustracions anatòmiques van proliferar. El lligam entre l’anatomista i l’artista s’ha perllongat fins l’actualitat.  Des del segle XVI, les il·lustracions de l’anatomia humana s’estenen a una diversitat de suports editorials, de temes i de públics. La observació directa del cadàver dissecat va donar lloc a un procés de comparació, correcció i producció de resultats en forma de nous texts il·lustrats. La il·lustració esdevingué aleshores un instrument fonamental per a la comunicació de coneixement.

Malgrat la irrupció, convivència i competició d’altres formes de representació tridimensionals, la il·lustració, sobretot anatòmica, no només es mantingué vigent, sinó que es multiplicà, gràcies al desenvolupament de nous mètodes d’impressió, a la incorporació del color i a l’ampliació d’escales. La il·lustració va tenir un rol cabdal en la construcció de les especialitats mèdiques i quirúrgiques dels segles contemporanis. Il·lustradors, modeladors, escultors, fotògrafs, sovint complementant l’ofici de metge i el d’artista. La professionalització de l’ofici aconseguí espais acadèmics i universitaris, com ara als Estats Units d’Amèrica, on l’Associació d’Il·lustradors Mèdics, creada a Illinois el 1945, ha esdevingut un veritable referent internacional.

Els atles científics es van desenvolupar al llarg del segle XIX i, fins l’actualitat, són el llibre on la ciència normalitza o estabilitza coneixement que, aleshores, resulta apte per a ser consumit sobretot pels estudiants. A mitjan segle XIX, noves formes i tècniques de registre objectiu van entrar en competició amb la il·lustració mèdica. S’obre un debat al voltant del concepte d’objectivitat polaritzat entre la reproducció feta “al natura” i a mà i el registre mecànic, i aparentment no subjectiu, de la fotografia. Certament, la fotografia mèdica va irrompre amb força, de la mà, també i sovint, dels propis metges. Les esperances dipositades en el nou “art de la veritat”, mecànica i objectiva, resultaren però prematures a causa de les dificultats tècniques que encara calia superar.

Durant aquests anys, les crítiques a la il·lustració mèdica van créixer sota l’acusació de no recollir la veritat de la naturalesa observada, de passar pel sedàs deformador i inconscient de l’artista. Fins i tot un cop superades les deficiències tècniques fotogràfiques, als anys 1960s, la il·lustració mèdica va mantenir la seva vigència com a mitjà de reproducció i representació, selectiva, de la naturalesa. No obstant això, la llibertat creativa de l’artista en la il·lustració científica està lligada avui als usos i als públics de les seves obres. Un fet que contrasta amb l’artista que utilitza el tema científic, ja que la comunicació d’idees i emocions es fonamenta en un criteris diferents, personals, producte de la reflexivitat.

 

Topografies, recórrer al propi cos
Pilar Babi Rourera
Metgessa de capçalera 

Viure de prop el projecte i finalment l’exposició Topografies: Atles mèdic-artístic ha estat un privilegi i una oportunitat. El cos hi és, vist des de la mirada d’artista, diferent de la meva que, com a metgessa, és propera al paradigma mèdic. Una manera diferent; ni oposada ni contradictòria.

Veig, per exemple, com el patiment humà troba maneres per a viure’l que no tenen res a veure amb l’idealisme. Les mares i els fills i filles de les “pietats” de Cori Mercadé assagen l’atreviment de donar una mesura humana a una relació de cura: la gosadia de l’amor.

En la proposta de Laia Martí Puig, les boques obertes registren el moment que alguns membres de la seva família pronuncien la lletra “a”. Es tracta d’una “a” inicial – tant d’inici, com d’epifania – i em recorden també la representació d’una exploració mèdica comuna, rutinària: obrir la boca. Són una invitació a mirar i escoltar, a anar més enllà del llindar de la porta en la relació amb l’altre cos que es confia a nosaltres.

El cos es dóna en aquesta exposició des de la representació (objectivar-se) i des del sentir-se. Trobar la relació entre el cos sentit i el registre del cos representat és, per cadascuna i cadascú de nosaltres, una pràctica de relació viva, un cercle virtuós, un repte que no s’acaba.

En l’exposició m’agrada molt la proposta de canviar la nostra aproximació a la tècnica científic-mèdica, fonamental en la medicina occidental. Es tracta de fer-la nostra, de conèixer-la i donar-li el lloc que volem, perquè la tècnica i la ciència no esdevinguin un monstruós Frankenstein (el monstre ho és no tant pel seu obscur origen, ni per l’ambició del seu creador, sinó perquè no es veu reconegut ni estimat, és a dir, per l’abandó). Així, els instruments obstètrics han estat portats a les entranyes i transformats per Cori Mercadé en un calendari de gestació. Una anada i tornada, un recorregut genial cap al fet íntim, obrint-lo a la seva potència política.

Els retalls de les històries clíniques antigues que s’exposen en paral·lel a les obres artístiques de la mostra m’han despertat curiositat, tendresa, proximitat… Subratllen allò més quotidià en la pràctica mèdica, la necessitat de deixar testimoni de la recerca, d’allò que veiem des de “la mirada mèdica”, des del propi sentit, en un recorregut sobre el cos i recorrent al cos.

Un agraïment especial també Centre de recerca de dones Duoda, de  la Universitat de Barcelona, on he après coses que han canviat de manera radical la meva manera de fer de metgessa[1].


[1] Veure el meu text del Seminari de Primavera Duoda on explico algunes d’aquestes coses: Babi Rouera, Pilar. “El dolor difícil”. Duoda. Estudis de la Diferència Sexual. Barcelona: Universitat de Barcelona, núm. 47, 2014: 78-96.